Què passa amb James Thierrée?

L'artista suís no contempla impossibles. Net de Charles Chaplin i besnet d'Eugene O'Neill, va criar-se dins un circ i ha estat capaç de fer esclatar les fronteres del circ. En els últims deu anys, ens ha emocionat amb 'Raoul', 'Tabac rouge' o 'La veillée des abysses', ell sol contra tot. I ara porta al festival Grec 'La grenouille avait raison'.

Sempre l'hem vist a vostè sol en escena i ara ve amb quatre persones més...
M'agraden els grups petits, on pugui percebre cadascuna de les personalitats que el componen. I aquí hi ha persones de diferents universos: una ballarina, una cantant... Diferents universos corporals que es retroben amb el meu llenguatge corporal.

Quina és la clau d'aquest llenguatge?
No donar la clau... L'essencial, així que passen els anys, passa per presentar una proposta teatral molt lliure. Jo intento crear un objecte teatral fet a través de les paraules. Les paraules, els significats, apareixen al cap de l'espectador durant l'espectacle. Però jo no en faig servir, sinó que utilitzo llum, dinàmiques, per crear un món nou, un viatge teatral. Ho digereixo i ho dono a l'espectador.

La base és el circ?
Jo vinc del circ però els meus espectacles no hi tenen res a veure. La meva base és el lliscament i el moviment.

Seguir el seu cos sense límits tampoc no deu ser fàcil, per als altres?
És difícil dir a la gent que s'oblidin de la seva tècnica i segueixin la meva música, que després ja ho entendran! Però jo tinc molta confiança en l'espectador.

La seva 'grenouille' (granota) té a veure amb 'Les faules' de La Fontaine?
No. El que volia era crear una atmosfera de conte, posar uns personatges dins una situació que fes olor de conte. A partir de la fraternitat entre un germà i una germana i una sèrie d'objectes molt misteriosos.

Ha introduït la dramatúrgia?
La dramatúrgia sempre és a l'inici, però sé que evolucionarà cap a una altra banda. M'agrada com es transformen les idees a la sala d'assaig. Sempre parteixo d'una estructura escrita que acabo trencant per arribar al final.

Tinc la sensació que és com un nen.
Sóc un home de 43 anys que intenta viatjar cap a la puresa. La infantesa és un indret de llibertat i d'innocència que, realment, és artificial. Quan ets adult, això és encara més complicat, perquè cal desempallegar-se de totes les coses que ens oprimeixen.