Pere Arquillué fa 'Art'

Pere Arquillué és l’actor del moment, fins al punt que ha aconseguit tirar endavant ell solet els seus propis projectes, com aquest Art que estrena al Goya i del qual n’és coproductor. L’obra de Yasmina Reza, com diu l’Arquillué, és un clàssic contemporani que mai no ha comptat amb una producció local. El 2000 la va portar en Flotats de Madrid. El 2005, va venir l'argentina de Ricardo Darín. I fa uns anys, el 2011, va ser estrenada en català a càrrec dels valencians Albena Teatre. Parlem amb Arquillué.

Quan vas decidir embarcar-te en aquest projecte?
Fa un parell d’anys la vaig rellegir i m’ho vaig passar teta. Ho vaig comentar a algú a Barcelona i de seguida la gent s’hi va apuntar.

Fa anys vas produir-te 'Primer amor', de Beckett. Aquest és un projecte molt diferent.
Jo sóc eclèctic... La idea va sorgir abans d’'Els veïns de dalt'. No em donen gaires comèdies. Sempre he fet molts drames, molt Shakespeare, moltes tragèdies...
 
Què és el que més t’agrada d’Art?
La intel·ligència teatral que té la Yasmina Reza. Art és una peça de rellotgeria... Com trenca la quarta paret, com posiciona aquests tres homes i el tempo de la comèdia, l’esgrima teatral. Tot parteix d’una anècdota, un senyor que compra un quadre blanc, i tampoc és que passi res més. L’obra explica molt bé les dificultats que tenim per posar-nos en la pell de l’altre.

I se'n riu de la distància que hi ha entre el món de l'art contemporani i la gent del carrer...
Quan surt la frase “hem arribat a aquest gran cataclisme per un pòster blanc”, la gent aplaudeix. El públic s'identifica molt, amb això. M'entusiasma com connecta la Yasmina amb el públic, des del minut zero. Entra en Mark, planteja la situació i la gent es peta.

Què t'agrada de l'Ivan, el teu presonatge?
És el més clown dels tres, qui acaba rebent les bufetades.

No tenies ganes de dirigir-te?
Sóc incapaç d’estar davant i darrere alhora... Aquest any havia de dirigir una cosa, però l’he postposada. Dues peces curtes de Havel. Ho faré l’any que ve.
 
No tens límits?
L’any que ve faig 50 anys i estic en un moment collonut. Tinc una motxilla molt carregada i tinc molta curiositat per donar-li canya a l’assumpte. Tinc ganes de recollir gent més jove, provar registres nous, fer coses noves, connectar d’una manera més fresca, més dinàmica, més natural.