Què ha passat amb Jan Lauwers?

Gito Spaiano i Morris Wine són dos homes grans, amics de tota la vida, que es troben al final dels seus dies, i que, segons Lauwers, “decideixen tancar-se en un apartament i cardar fins a la mort”. El director relaciona la peça amb 'La grande bouffe', el film de Marco Ferreri en el qual els personatges decideixen menjar fins a morir. I veu l’apartament com “una mena de purgatori”, on aniran passant prostitutes de tota mena, amb dos amics que busquen acomiadar-se de la vida per la mateixa via, però d’una manera radicalment diferent.

Lauwers ens porta una peça única, 'Begin the beguine'. Aquest adjectiu potser sembla ranci, gastat, però adquireix sentit si tenim en compte que es tracta d’un guió mai filmat del realitzador nord-americà John Cassavetes, que la fundació que gestiona els seus drets li va oferir per dur-lo a escena. “No podia dir que no, sobretot perquè Cassavetes és una mena de mentor per a mi: va ser molt important quan era jove, ja que als anys 60 i 70 va canviar la manera d’actuar”, afirma. Fa quatre anys, Lauwers va estrenar 'Begin the beguine' al Burgtheater amb la companyia del teatre vienès, però, diu, no va connectar amb els actors alemanys. El gener del 2017 va tenir una segona oportunitat, gràcies al teatre Humain trop humain de Montpeller, amb dos actors flamencs i dos actors hispans de la tropa de Carnicería Teatro de Rodrigo García, Gonzalo Cunill i Juan Navarro, “a qui necessitava, perquè són d’una altra escola”. I és que estem parlant, diu Lauwers, d’una “peça estranya, fosca i trista”. “L’obra té molt a veure amb els temps tristos que vivim”, rebla el director. Cassavetes la va escriure amb el tema de Cole Porter al cap i perquè Peter Falk i Ben Gazzara, els seus actors predilectes, la interpretessin.

Fa al voltant d'una dècada, la Needcompany va trepitjar Tòquio per interpretar 'Isabella's room', que també vam veure al Lliure l'octubre del 2005. Després de la funció, hi va haver la típica trobada amb el públic, on la gent pregunta, i molta gent feia referència a un episodi de l'obra sobre les bombes d'Hiroshima que el director i dramaturg de la companyia, Jan Lauwers, no entenia. Aleshores, davant del desconcert general, la traductora es va posar a plorar. Havia canviat el text. “Ara tinc una obra traduïda al japonès amb una part del text que no és meu. És increïble com la gent manipula la història”, afirma.

Potser podríem escriure una biografia seva a través del que hem vist en escena?, li vam preguntar fa tres anys arran del pas de 'The blind poet' pel festival TNT de Terrassa. “Puc dir que tinc la sort de que la meva vida i la meva feina siguin el mateix”, diu. Per això creu que el teatre ha de tendir cap a l'ètica. “L'art és crear bellesa, però la dimensió ètica ha de ser molt important. I això, els artistes, els contadors d'històries, ho demostren triant molt bé què decideixen explicar”.