Qui coi és Llàtzer Garcia?

A mitjans dels 80, Llàtzer Garcia tenia un company d’escola que era més aviat raret, discutia amb la professora quan es parlava de Darwin a classe i tenia una germana que anava amb trenes i faldilles fins als turmells. Era, diu, el “marginat”, però parlaven de cinema. Es van perdre la pista fins que, quan va fer 18 anys, se’l va trobar al ja desaparegut bar Inèdit de Girona i de seguida va veure que havia canviat molt. Van restablir el contacte i li va explicar la història de la seva família, amb una àvia fanàtica religiosa i una comunitat fervorosa que vivia en caravanes a Sant Gregori. Va poder veure fotos d’aquella època i, fins i tot, escoltar els intensos sermons de la iaia en cintes de casset. Un temps més tard, Garcia ha reconstruït aquell relat a 'Els nens desagraïts' per tancar la trilogia de la família que conté 'La terra oblidada' i la reeixida 'La pols'.

“M’ho he portat tot al meu terreny i ningú no es reconeixerà, però l’obra està basada en fets reals”, avisa l’autor, alhora que matisa que moltes de les coses que diu i experimenta el noi protagonista venen directament de la seva vida. “Sempre he tingut una relació estranya amb la meva família i durant un temps em va obsessionar trencar les arrels, fins que un psicòleg em va dir que no ho podria fer mai”, confessa.

Aquesta obra havia de ser la primera de la trilogia, però Garcia va anar postergant-la fins que no va tenir altre remei que posar negre sobre blanc. I buscar més en ell mateix. Diu que ha partit del punt de vista dels fills perquè no és pare, sempre amb l’objectiu de “poder entendre els pares”. Fins i tot aquí, a 'Els nens desagraïts', no jutja l’àvia, la mare fundadora. “No entro en si està bé del cap”, dispara.

Els seus fills comparteixen amb l’autor un cert passat, una certa història, però, tot i així, Garcia no ha escrit una trilogia generacional. Diu que la seva vida no és representativa de res i que més aviat ha estat sempre “un loser, a qui mai no van prometre res”, que amb prou feines va arribar a vuitè d’EGB. Sí que creu que la gent, els personatges, poden acabar sortint-se’n d’una situació complicada, i per això recorda una frase de Beckett que deia que “tota una obra produeix un petit canvi”.

I parla dels personatges de Txékhov, de destí sempre tràgic, tancats sovint en un cul-de-sac, la visió del qual ens pot fer riure. Així són els seus fills. “Vaig tenir un accident i m’he passat sis mesos de baixa, cosa que he aprofitat per mirar tot Tarkovski i reconec que aquí hi ha la seva cosa espiritual”, afegeix. No trobareu èpica, però sí, com diu ell, “un gran retrat subterrani”, més rus que nord-americà, més a prop de l'atmosfera opressiva de Txékhov que de Richard Yates o John Steinbeck, referents de les peces anteriors.