Quina obra no parla de la bogeria? La majoria de les grans obres mestres parlen de la bogeria. Els diaris de Nijinski són molt interessants. Per una banda, són molt clars, ja que et mostren el seu dia a dia, però, per altra banda, també et mostren un altre món, il·lusori. No sé si la bogeria són aquests dos mons posats junts, el cel i l’infern. No sé si existeixen, aquests dos mons, si són reals. El que sí que és real és que els diaris de Nijinski són una obra mestra de la literatura, que ens permet veure l’escriptura des d’un altre punt de vista, ja que la realitat s’enfronta a la il·lusió.
Si hi ha un director de teatre nord-americà que es troba en el territori de les ‘llegendes vives’, aquest és sens dubte Robert Wilson, un home nascut el 1941 a Waco (Texas) que, amb Merce Cunningham, Philip Glass i companyia, va revolucionar l’escena de Nova York als anys 60 i 70, tot creant l’obra d’art total, amb posades en escenes que feien servir el teatre, l’espai teatral, per ajuntar el millor de la interpretació, la música, les arts plàstiques i el cinema. Wilson és el pare del minimalisme escènic i el seu llegat, prop de 50 anys de teatre, és ben viu. Ha treballat amb gent tan diversa com ara Lou Reed, Lady Gaga, Heiner Müller, Allen Ginsberg, Arvo Pärt... Després de molts i molts anys –uns tretze, de fet, des d’aquell 'I La Galigo', que va passar sense pena ni glòria pel Fòrum 2004–, torna a Barcelona per dibuixar-nos en escena els diaris d’una llegenda, Vàtslav Nijinski, un ballarí que, a principis del segle XX, va engegar una altra revolució, la del ballet, però que el 1918 va tenir un brot agut d’esquizofrènia que l’allunyaria dels escenaris. Un any després va escriure un diari que Wilson, amb l’ajuda d’una altra llegenda, el ballarí Mikhail Baryshnikov, ha convertit en teatre amb el nom de 'Letter to a man'.
