Qui coi és Sergio Blanco?

Pocs autors hi ha al món que hagin obert nous camins dramàtics com els que ha desbrossat Sergio Blanco, un dramaturg francouruguaià que vam descobrir fa quatre anys al Temporada Alta amb 'Tebas land', una peça pertorbadora. Ell ha aixecat una obra que juga amb els mites clàssics aplicats a la seva persona, en una mena d’autoficció dramàtica que, segons ens confessa, beu de Montaigne i de les confessions de sant Agustí. Per la innovació, pel rigor i profunditat de la seva creació és una gran notícia que el TNC produeixi 'Kassandra', ens deixi veure el muntatge madrileny de 'Tebas land' i repeteixi el seu homenatge a 'Brossa Cartografía de una desaparición' (10 i 11 de novembre). Al Temporada Alta, veurem 'El bramido de Düsseldorf'.

Blanco, que fa 25 anys que viu a París, ens diu, contra tot pronòstic, que totes les obres tenen moltes coses en comú, sobretot que treballen l’autoficció i els mites clàssics. 'Kassandra', la més provocadora, fa referència a la filla dels reis de Troia, que ell ens la presenta com un home esdevingut dona, una prostituta sense llengua. “En ella hi ha totes les persones que són fora de la llei: els clandestins, els incestuosos, les prostitutes...”, apunta. “És una dona que no té llengua, condemnada a inventar-se un idioma”, afegeix. Tota la peça és en un anglès força macarrònic.

Que un dels clients de 'Kassandra' sigui un monsieur Flaubert sadomasoquista no és cap casualitat. “Va ser sadomasoquista amb els seus personatges: madame Bovary no se suïcida, sinó que és ell qui la suïcida”, dispara. “Que 'Kassandra' entri en un teatre nacional, el primer del món, és molt important, perquè és un cant a tot allò perifèric, protagonitzat per algú que no té un lloc on anar... Això és molt bonic, perquè és com quan un virus entra en un laboratori”, exclama Blanco.

A 'Tebas land', el mite explorat és el d’Èdip, amb tota l’èpica familiar d’acompanyament. I a 'El bramido de Düsseldorf', tenim el d’Acteó, el caçador condemnat per haver vist nua la deessa Àrtemis. Blanco fa una metàfora amb la recerca de la veritat i per això cita Sartre, que deia que Acteó és el científic que busca i és castigat.

Per Blanco, l’autoficció és alhora un joc i una via cap a la catarsi. Li agrada especular amb el que podria haver passat en la seva vida si hagués pres un camí diferent. Parla de “profund plaer lúdic” d’un individu, ell, a qui sempre li demanen si és més francès o més uruguaià. “La meva identitat es troba en el guió que hi ha a ‘franco-uruguayo’: soc el guió, el punt gramatical que vincula dues llengües i dos països”, assenyala.

És un misteri que Blanco hagi trigat tant a arribar a Barcelona, sobretot perquè estem parlant d’un autor que coneix bé la cultura catalana. Fa temps que ve per aquí i diu que el fet que Sergi Belbel sigui el director de 'Kassandra' és “un somni”. Recorda que als 90, quan van arribar a Montevideo 'Carícies' i el teatre de Koltès, va trobar el seu camí. “Jo vull fer això”, es va dir.

NO T'HO PERDIS: Les obres que has de veure si tens menys de 30 anys