Qui coi són Atresbandes?

Atresbandes és una de les companyies més internacionals del panorama del teatre barceloní. Al gener, per exemple, fan 'All in' -la seva última creació, estrenada a Manchester l'any passat- a Singapur. Albert Pérez Hidalgo, que amb Mònica Almirall i Miquel Segovia, forma el triangle d'Atresbandes, assegura que més de la meitat dels bolos d'aquest espectacle els han fet a fora. “Sense sortir, no existirien i hem pogut créixer aquests anys perquè treballem fora”, remata. Són els germans petits d'El Conde de Torrefiel o Agrupación Señor Serrano. Ells, de fet, són els seus referents, “gent propera a nosaltres, amb qui parlen de teatre i amb qui posem en dubte moltes coses”, diu. Si els parlem de Rodrigo García o Angélica Liddell, referents del teatre radical, Pérez Hidalgo diu que són “els clàssics”, els que estudies.

“És una obra de fa catorze anys, quan parla de l'època en què el que havia de ser president George W. Bush, era governador de Texas i les execucions es van disparar; tothom en parlava i era a l'ambient i, encara que ara no se'n parli, continua passant”, ens diu Pérez Hidalgo. Cada espectador, quan entri a la sala, rebrà un número (el d'execució del condemnat), s'asseurà en una taula i en un moment de la funció, se li servirà el plat que va demanar el condemnat. En paral·lel, ens explica Pérez Hidalgo, els tres membres de la tropa barcelonina faran “un recorregut històric a través de les últimes paraules de grans figures”, com Copèrnic, Napoleó, Marilyn Monroe, i Franco o Pepe Rubianes, alguns 'herois' locals que ells han afegit a la peça original en substitució de referents massa britànics.

De 'Solfatara' a 'L'últim sopar', Atresbandes ha crescut. “Ara procurem tenir més una visió plàstica de l'escena. Abans, potser només partíem de la feina de l'actor i ara, a més, continuem treballant això i hi afegim més capes”, apunta el 'performer', que, assegura, no se sent gaire lluny de Shakespeare o de Txékhov. “Tant l'un com l'altre el que volien era emocionar, no només fer pensar, que el teatre fos una experiència”, dispara.

A 'L'últim sopar' els interessa saber què provoca en l'espectador l'assistència a l'obra. Fins ara, en les peces anteriors, s'han centrat a explotar la quotidianitat del dia. A la Hiroshima, volen compartir les històries dels condemnats a mort i dels herois i villans de qui recordaran què van dir en l'últim sospir, per veure “quines reflexions sorgeixen”. “Esperem que l'espectador creï ponts entre personatges”, afirma Pérez Hidalgo. I ho podrà fer durant un sopar, un ritual que té molt a veure amb el teatre.