Qui són Eva i Adela?

Com bé diu el títol de la peça que dirigeix Toni Casares a la Sala Beckett, l'Adela i l'Eva viuen als afores i (això no ho diu el títol) són una mica excèctriques. Sarrias assegura que el joc i la ficció són molt important per elles. Fins al punt que mai no arribarem a saber si tot el que passa en escena, en el seu present, és de debò. Li preguntem a l'autora si no són una mica beckettians, els seus personatges, potser per deformació, perquè quan veiem dues dones assegudes en un banc pensem directament en 'Tot esperant Godot', encara que elles dues no esperin res.

“Són beckettianes però sense l'essencialisme de Beckett”, respon i fa referència de seguida a les sèries de TV nord-americanes, on sovint veiem personatges que et descol·loquen, rarets, que t'ofereixen un altre punt de vista, amb Louis C.K. com a paradigma.

Però aquestes dues dones no només miren, sinó que al principi de l'obra hauran de resoldre un misteri: l'Adela, al parc estant, ha vist com un home contractava un sicari per cometre un assassinat. Elles, que viuen als afores de tot, hauran de decidir què fan. Si avisen la víctima o ho deixen córrer. Sarrias diu que es plantegen la seva vinculació amb el món i s'adonen que “tots som una xarxa”, que per molt que vulguis viure als marges, ets sempre a dins.

Aquesta obra no és quotidiana, naturalista. Sarrias diu que volia escriure una peça com els del Teatro Fronterizo (pre-Sala Beckett) “des del 2017”. I això vol dir “un teatre més imaginatiu, menys realista”. “Em venia molt de gust escriure alguna cosa poètica, sobretot ara que hi ha molta por al risc escènic”, remata. I té al seu servei dues actrius de primera que, assegura, s'han entregat al text.