Les protagonistes de la trilogia que La Conquesta de l'Pol Sud tanca amb 'Raphaëlle' no són personatges. Són persones que expliquen la seva història. Relats sobre la identitat perduda, recuperada o conquerida. Cap biografia es tanca mentre hi hagi alè, però en el cas de 'Raphaëlle' la noció de transició i canvi és molt més marcada. La primera vegada que trobem Raphaëlle Pérez va ser al Grec 2018. Han passat divuit mesos i és evident que ella ha prosseguit aquell camí personal que va iniciar a Barcelona fa un temps tot i la fredor burocràtica francesa i la cruesa patològica -enquistada en la limitació binària- dels serveis d'identitat de gènere de la sanitat pública catalana.
Segueix sent la peça més aferrada a l'experiència del testimoni i més allunyada d'una reflexió col·lectiva, com si Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer se sentissin insegurs en un terreny que ells mateixos confessen que els ha deparat una creixent onada de dubtes en la mesura que es s'endinsaven en la seva investigació en les realitats múltiples de la transsexualitat i les identitats de gènere. Honestos -això sí- en la tensió que la qüestió encara desperta en la societat, com tan encertadament assenyala el sociòleg i activista queer Miquel Missé al principi de el muntatge. Una entrevista gravada important per situar en la dimensió correcta el debat.
La memòria és enganyosa, però és possible que les declaracions de la fundadora i directora d'I-Vaginarium, Tina Recio, sigui una interessant nova incorporació per aportar un matís de conquesta social en la intensa empatia emocional que emet Raphaëlle amb el seu sincer viatge vital.
Autoria: La Conquesta del Pol Sud. Direcció: Carles Fernández Giua. Creació i interpretació: Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer.