Un teatre buit sempre és una sorpresa a punt de començar. No sé qui ho va dir, però quan ets a punt de veure una estoneta de l’espectacle que La Cubana està a punt d’estrenar, amb el Coliseum silenciós, no em ve al cap res més. De fons, sento Mont Plans dient “hello” a tothom. Rere el teló, entre bambalines, sento els actors cantant tot un clàssic, el 'Buenas noches, señora', de Bertín Osborne. El director de la tropa, Jordi Milán, puja a l’escenari i ensenya els seus intèrprets a fer la salutació feixista sense ganes, com si no anés amb ells o ho fessin perquè ho han de fer. Em fixo que la portalada del Tívoli és al Coliseum. No ho entenc i en Jordi m’embulla una mica: “És que ho havíem de fer al Tívoli”. Més tard ho entendré, però no ho puc explicar. I és que Gente bien és un striptease de La Cubana, on trobarem com treballen, què han fet, com s’ho fan. Abans que comenci el xou, en Jordi m’explica que han agafat la peça de Santiago Rusiñol del 1917 per retratar els nous rics d’aquell any, delerosos d’aconseguir un títol nobiliari, els del 1951, amb bigotet franquista, els del 1980, vestits de pana socialista, i els d’ara. Veig els del 1917, els que surten a la peça de Rusiñol, i estic tres quarts d’hora bons petant-me de riure a la cadira. Són grans, aquesta gent, em dic. I me’n vaig amb en Jordi a dinar a l’Altaïr, just davant del teatre.
