Sala Beckett

Amb 'Allà lluny hi ha una caseta', Jordi Casanovas tanca un cercle, ja que el terror era l'únic gènere que li quedava per tocar com a dramaturg. Ell és, segurament, el millor autor polític del país, és un bon comediògraf i ha retratat com ningú l'ànima social dels catalans. 'Allà lluny hi ha una caseta' és un nou camí, que no sabem cap a on ens conduirà, però és una porta oberta cap al risc dramàtic, perquè si hi ha una cosa complicada de fer en un teatre és que l'espectador passi por, o almenys que pateixi un esglai. Perquè per a 'slashers' ja tenim les tragèdies de Shakespeare. La via del paranormal és, segurament, l'única a explorar a sobre d'un escenari, sobretot quan no vols fer un Hotel Krueger i mirar una mica més amunt. Casanovas opta per aquí tot situant una noia a punt de parir enmig del bosc (Cristina Arenas) amb dues llevadores (Mercè Pons i Meritxell Yanes) de tendència naturista. La noia, la Laia, ha fugit de casa després de patir l'agressió de la parella i s'ha refugiat al que va ser el mas de la seva àvia. Ha acudit a la Marga i la Joana perquè vol un part el més natural possible. "'Allà lluny hi ha una caseta' és un bon muntatge, amb tres actrius excel·lents" La tensió del naixement proper ja ofereix a Casanovas una bona atmosfera, que amaneix amb la història de la mort sobtada dels pares de la Laia dos anys enrere i la vida de l'àvia, a qui, segons es veu, la Marga coneix de la contrada i amb qui va tenir alguna experiència estranya. Tot tendeix cap a allò p

Diuen que la gent normal, quan puja a un tren, prefereix anar en el sentit de la marxa, mentre que el bon historiador s'asseu a contramarxa, cosa que seria aplicable a qualsevol art. El fàcil és ser complaent, carregar les tintes contra els més joves o els més vells, els d'aquí o els d'allà, mirar endavant i acontentar-se amb el paisatge. El complicat i arriscat és observar el teu entorn proper i ser capaç d'emetre un veredicte punyent, irreverent, mordaç, sense abocar tones de porqueria en contra de ningú llevat de contra tu mateix. I això, entre moltes altres coses, és el nou espectacle de Berta Prieto, una artista nascuda a finals del segle XX que ha decidit que si té una pistola a les mans, l'ha de disparar. L'argument és fàcil: l'ascens i caiguda d'una escriptora que va ser un mite, que alhora és utilitzada per altres artistes com a font d'inspiració. La tindrem a ella de petita, de jove i quan s'acomiada després d'haver decidit que és molt millor ser beneita que utilitzar el cervell. I també gaudirem de la directora de cinema que, més tard, roda la vida de la seva heroïna. Té escenes memorables, diàlegs delirants i una resolució de traca Sí, 'Del fandom al troleig' és un espectacle generacional, i és un molt bon muntatge teatral. Prieto té al seu servei quatre actrius de la seva quinta (Belén Barenys, Roser Dresaire, Irene Moray i Laura Roig), més una cinquena d'una generació posterior (Judit Martín) que ofereix experiència i un contrapunt boig a la proposta. Totes elle