Després d’una història de pirates, 'Mar i cel', una de capa i espasa amb el rerefons de la Revolució Francesa i protagonitzada per un heroi emmascarat que sembla servir per igual com a mestre d’armes d’un superb marquès i preceptor de la seva filla Olympia que per fer les piruetes d’Arlequí en una companyia ambulant dedicada a la Commedia dell’Arte
'Scaramouche' és deliberadament una comèdia musical per tots els públics. Una història de bons (el poble) i dolents (nobles i cardenals; és a dir, la casta) que revisita amb molt d’humor l’enfrontament entre els de dalt i els de baix, entre els nobles i els miserables. I com que la revolució sempre estarà pendent, per més anys que passin, l’empatia està garantida. I ben segur que de les gairebé trenta cançons, serà l’'Himne del poble', col·locat com una picada d’ull al Procés, el que es recordi. És el que tenen els himnes.
La producció acompleix totes les exigències d’un gran espectacle. Des del dinàmic llibret de Joan Lluís Bozzo inspirat en la novel·la homònima de Rafael Sabatini (1875-1950) i una direcció de molt ofici amb lluites amb floret com no havíem vist mai en un escenari del país; la majestuosa escenografia d’Alfons Flores; l’elegant i vistós vestuari d’època de Montse Amenós; l'harmoniosa partitura d’Albert Guinovart, i un excel·lent càsting que encapçala la poderosa veu de Toni Viñals, la força i l’atractiu de Mireia Mambo (que se’n du el gat a l’aigua com va fer a 'Sister act'), el fantàstic marquès d'Ivan Labanda (el millor personatge, sens dubte) i la fràgil però decidida Olympia d’Ana San Martín.