Creació, direcció i interpretació: Wajdi Mouawad.
Si en teníem cap dubte, després de veure 'Seuls' podem constatar que Wajdi Mouawad és un home d'una altra galàxia. Reconegut dramaturg ('Incendis', 'Litoral', 'Cels'...), excel·lent novel·lista ('Ànima'), aquest home de 45 anys nascut al Líban i criat entre França i el Quebec és, a més, un brillant 'performer', hereu directe del que és potser el director d'escena més imaginatiu de les últimes dècades, Robert LePage. Perquè el que fa al Lliure durant dues hores beu d'aquí, però encara és millor, ja que dispara càrregues de fons de gran calibre. Si LePage és estètica, llibertat, interpretació, Mouawad és tot això més la potència destructiva i hipnòtica de Baudelaire, la lírica de Darwix i l'experiència d'algú que ha investigat qui és, fill de la guerra i l'exili.
No es tracta només de meravellar-nos, sinó d'impactar-nos, de fer-nos sortir del teatre amb els ulls esbatanats. D'entrada, amb la història de Harwan, libanès, com ell, que passa els dies a Mont-real intentant tirar endavant una tesi sobre, precisament, Robert Lepage. I que pateix una mena de no-vida, a l'ombra del seu pare, responsable del seu exili. Mouawad surt a escena en calçotets, rígid, i tot fa olor de sermó. Parla amb el públic, rep trucades i comença a oferir pistes: una ombra amb un ganivet, la seva imatge projectada saltant per la finestra... Fins que esdevé el succés fatal, l'imprevist que tot ho trenca. I sembla que la vida continua, que la ficció segueix endavant, però no s'ho acabin de creure. I dic que no s'ho acabin de creure perquè el que els espera és un xut, un exercici brutal de creativitat. Si explico més coses, em maten.
Què ha portat un home com ell, dramaturg d'èxit, escriptor en vies d'èxit, a sortir sol a escena i fer tot el que fa? Aquesta és una pregunta la resposta de la qual no deu saber ni ell. Quan saluda el públic, enmig dels bravos, Mouawad somriu, esgotat. I veiem clar, potser sí, que el que volia ser era una estrella fugaç. Un record ínfim però brillant enmig del cel.
No es tracta només de meravellar-nos, sinó d'impactar-nos, de fer-nos sortir del teatre amb els ulls esbatanats. D'entrada, amb la història de Harwan, libanès, com ell, que passa els dies a Mont-real intentant tirar endavant una tesi sobre, precisament, Robert Lepage. I que pateix una mena de no-vida, a l'ombra del seu pare, responsable del seu exili. Mouawad surt a escena en calçotets, rígid, i tot fa olor de sermó. Parla amb el públic, rep trucades i comença a oferir pistes: una ombra amb un ganivet, la seva imatge projectada saltant per la finestra... Fins que esdevé el succés fatal, l'imprevist que tot ho trenca. I sembla que la vida continua, que la ficció segueix endavant, però no s'ho acabin de creure. I dic que no s'ho acabin de creure perquè el que els espera és un xut, un exercici brutal de creativitat. Si explico més coses, em maten.
Què ha portat un home com ell, dramaturg d'èxit, escriptor en vies d'èxit, a sortir sol a escena i fer tot el que fa? Aquesta és una pregunta la resposta de la qual no deu saber ni ell. Quan saluda el públic, enmig dels bravos, Mouawad somriu, esgotat. I veiem clar, potser sí, que el que volia ser era una estrella fugaç. Un record ínfim però brillant enmig del cel.