Mark Ravenhill és un dramaturg visceral, d’aquells que deixen anar les paraules com escopinades, però no pas gargalls atzarosos, sinó esputs mil·limetrats que esquitxen amb precisió les cares dels afectats. No hi ha res abandonat a l’atzar. I començar la representació de Shopping & fucking amb una vomitada podria ser vist com una manera d’agafar la que va ser la primera obra de Ravenhill pel coll, com ha de ser. Demana actitud extrema, però també una interpretació directa, sense vacil·lacions, sense temptejos, sense teatre, gairebé. Perquè la vida de Lulu (Clara Lago), Mark (David Marcé), Robbie (Ferran Vilajosana) i Gary (Quim Àvila) camina pels marges més foscos de la condició humana: drogues, prostitució, sida, etc.
Fer una pel·lícula de la corda de Shopping & fucking com Drugstore cowboy o Rèquiem per un somni és més fàcil que aixecar una peça com la de Ravenhill. Sobretot quan tens al davant una companyia massa jove per a aquest text. Una tropa que vol fer teatre, quan és el que haurien de deixar de fer. Massa gest i poca profunditat discursiva, gairebé sense direcció. Res a dir que els actors siguin més joves que els personatges pensats per Ravenhill, que va dibuixar un drama més adult i, per tant, més truculent. Lago està bè, fins i tot Mingo Ràfols (Brian) en el paper de diable salvador. Bon intent. No és tan fàcil, deixar l’heroïna.