Sí, a Espanya també van robar nens

Celso Giménez, coautor i codirector de la companyia madrilenya La Tristura amb Itsaso Arana, diu que hi ha una mena de “mur” per a les companyies independents de la capital espanyola a l’hora de mostrar-se a Barcelona. Ells són un referent a la ciutat i només els hem vist un cop a casa nostra, i d’això ja fa nou anys, quan van presentar a l’Antic Teatre el seu primer muntatge, 'Años 90. Nacimos para ser estrellas'. Aleshores eren emergents i ara ja són una companyia en vies de consolidació que ha estat capaç d’aixecar un muntatge tan complex, interessant i necessari com 'Cine', una obra que parla, ni més ni menys, dels nens robats durant el franquisme i els primers anys de la democràcia a l’Estat. I ho fan a través d’un músic, Pablo Und Destruktion, que vol saber qui van ser els seus pares de sang.

De l'Argentina a Espanya
“Només hem de mirar què ha suposat a l’Argentina el tema del robatori de nadons per comprovar quin poc cas li hem fet aquí, quan allà es parla de 600 nadons robats durant uns pocs anys a finals dels 70 i aquí estem parlant de milers i milers de nens durant 40 anys”, dispara Giménez. No ens oblidem de 'Claudia', una obra que vam veure al Grec 2016 i que parlava, precisament, dels nens argentins.

Manen els nens
I més, quan molts d’aquells pares que van perdre els seus fills, així com els nens que no saben d’on venen i dels jutges que van signar adopcions il·legals estan vius i, com recorda el dramaturg, la llei espanyola diu que la voluntat del fill de saber la identitat dels pares que el van parir prima per sobre dels progenitors.

"Una cosa llunyana"
En els últims anys, el tema ha sortit a la llum gràcies a diversos programes de televisió –“que han confós la gent més que altra cosa”, diu Giménez– i algunes investigacions periodístiques, però el robatori de nadons a l’Estat continua a l’ombra, com un episodi que no cal remoure, com “una cosa que sembla molt llunyana, remota”. La Tristura el posa damunt la taula després que Giménez conegués un noi que va passar pel tràngol de buscar els pares de sang... sense sortir-se’n. “Va sentir una desubicació gairebé còsmica, una sensació molt difícil d’explicar amb paraules”, diu. I aquí és on intervé el muntatge cinematogràfic que han preparat. Cada espectador rebrà uns auriculars a través dels quals viurà íntimament el que passa en escena. “Volíem mostrar la realitat a través d’un aparador, on la veus però no la pots tocar”, explica Giménez.

Morir tranquils
'Cine' passa dins un cine, esclar, dins un hotel, dins un tren... Però fins que en Pablo no trobi el jutge que va firmar la seva adopció il·legal no arribarem a entendre la magnitud del drama. Com es justifica l’injustificable i la sensació que, almenys en aquesta banda del món, els ‘dolents’ moren tranquils, condecorats, fins i tot, sense que ningú els destorbi.