De: Yayo Cáceres, Juan Cañas, Íñigo Echevarría, Miguel Magdalena 'Perilla de la Villa', Daniel Rovalher 'Boli', Álvaro Tato. Dir: Yayo Cáceres.
Per saber que la història es repeteix com una mala cosa no cal haver llegit Nietzsche, ni tan sols llegir els diaris. I per saber que la sàtira històrica funciona en un teatre, tampoc no cal haver vist res de Monty Phyton o de Dagoll Dagom... El que fan els Ron Lalá amb 'Siglo de Oro, siglo de ahora (folía)' és un món a part, fresc, tangible, proper.
Se’n foten del mort i del qui el vetlla amb bon gust i sense parpellejar –i sense fer sang– amb el marc del segle XVII com a rerefons i l’actualitat més dura a la boca. Converteixen Torquemada en Cristiano Ronaldo, Espanya en una flamenca que demana almoina a Algèria i diuen que mentre l’estat se’n va en orris, la gent surt a fer canyes. També posen cara a cara Shakespeare i Cervantes, els personatges més cèlebres dels quals, Hamlet i el Quixot, troben el seu autor tot i haver estat creats per l’altre. Traca i mocador.
I tot dins un espectacle de teatre musical que diverteix i t’hipnotitza des del primer minut. Cinc homes –Juan Cañas, Íñigo Echevarría, Miguel Magdalena, Daniel Rovalher i Álvaro Tato– que canten, toquen i actuen sense provocar cap fissura, ni cap baixada de tensió, sempre al costat d’un públic que ha anat al teatre a passar-s’ho pipa. Amb una dramatúrgia que s’ajusta com un guant als cànons teatrals del barroc espanyol i viatja al present indemne. Són capaços de rimar 'hoy' amb 'Playboy', 'idioma' amb 'Mahoma', 'pasmo' amb 'orgasmo'. Amb les rimes ve el subtext i aquí poden treure-li encara més suc a la funció. Vagin a veure-la i provin-ho. Encara en sortiran més satisfets, a banda d’haver après un munt de coses.