El romanticisme no ha mort. Viu pur, sense sucres afegits ni succedanis mel·liflus, a la Sala de Dalt de la Beckett. S'ha encarnat en un narrador amb boca i veu (Pau Vinyals), una narradora amb boca i mans (Èlia Farrero) i en dos cossos entrenats per expressar-se amb el gest lliure. Un molt proper –fins la 'abrasió emocional– al punt zero de 'Suite Toc núm. 6 '(Ariadna Peya) i un altre d'òrbita una mica més llunyana (Adrià Viñas). Viu sobretot en la intensa relació que Clara Peya estableix entre el seu "jo" i el seu alè creador. Els cinc dits aferrats a la música de la compositora. El romanticisme que sorgeix de la complexitat interior –el que mira de cara als monstres que miren en la foscor– i la revolta contra els corrents socials, com la persecució malaltissa de la felicitat o l'estigma canviant dels desordres psíquics que persegueix les dones al llarg del temps.
En un paisatge format per una vintena de teclats sense tecles negres i un piano de paret esbudellat, Clara Peya transforma un diagnòstic propi de Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) en un viatge compartit d'onze capítols, embastats dramàticament per Judith Pujol i Maria Velasco. Viatge que culmina en una contundent revelació i afirmació vital. Tot i que en algun moment apareix l'angoixa de Sarah Kane –i l'èxtasi suïcida de les 4:48–, Clara Peya es presenta com una artista amb una relació única amb els seus dimonis desestabilitzadors, amb una capacitat de distanciar-se i de col·lectivitzar els seus inferns realment especial. És una mestra de la sensibilitat dialèctica, del qüestionament crític i sense subterfugis, connectat amb la ment i la víscera. Un discurs brutalment honest que assenyala alhora el món i la seva persona.
Autoria: Les Impuxibles, Judith Pujol i María Velasco. Direcció: Ariadna Peya i Clara Peya. Textos: María Velasco.