Text i direcció: Carol López. Amb: Nausicaa Bonnín i Isak Férriz.
Carol López va presentar un embrió d’aquesta obra al torneig de dramatúrgia del festival Temporada Alta 2013. No va guanyar, però un actor, Marcel Borràs, li va aconsellar de veure la sèrie 'Twin Peaks'. I a ella li va agradar molt. El referent de la sèrie de David Lynch i la seva Laura Palmer és el més petit d’aquesta obra on treuen el cap la Carrie Matthison de 'Homeland' barrejada amb el James McNulty de 'The Wire'.
'Sunday morning' comença amb aires de sèrie policíaca amb pretensions d’humor dels germans Coen. D’aquí que es serveixi de tòpics del gènere com el dia plujós, un presumpte assassí en sèrie, cafè dolent i tecnologia antiquada. Gira aleshores i camina cap a la comèdia de situació a la manera argentina encadenant gags, no sempre eficaços, i acaba amb comèdia romàntica seguint els desitjos de la lletra de la cançó de la Velvet Underground.
A l’obra, Anna (Nausicaa Bonnín) diu alguna cosa com “l’argument gira tant que no es fa creïble”. I a la posada en escena de Carol Lopez li passa això. L’autora i directora volia jugar amb les sèries. Amb els temes i els perfils dels personatges. Tenia la intenció de subvertir-ho i destil·lar riures cofois. Però ens sembla que la broma no funciona. No hi ha tensió i la intriga és inversemblant. Hi ha un problema de ritme, de diàlegs i, sobretot, de personatges (caram!, són tres problemes). Estan buits i es veu. Un problema que, lògicament, contamina de dalt a baix les interpretacions. Bonnín i Isak Férriz fan el que poden per vestir-los, per creure-hi, però només aconsegueixen rescatar alguns somriures i s’imposa la inanitat. El més sintonitzat és qui menys paper té. Per a ell són els millors riures. I no surt als crèdits.