Caramel
Les Impuxibles (Clara Peya i Ariadna Peya) no fan teatre per llepar-se les ferides, ni per perdre's en qüestions estètiques. Fa dos anys, al TNC, es van enfrontar al suïcidi a 'Harakiri', un espectacle que no acabava de reeixir per molts motius. Ara, al Lliure, entomen el repte de parlar sobre les addiccions, amb un format semblant, a través de testimonis i moviment, amb Clara Peya al piano, però amb resultats radicalment diferents. No sé si és la llum, l'acció dels intèrprets, la posada en escena... 'Caramel' és una experiència visual i sonora de primer ordre.
D'entrada, Clara Peya, abans d'encimbellar-se al seu piano de cua, ens pregunta quines són les nostres drogues, què ens té enganxats, quines són les substàncies prohibides de l'època on hem caigut. El públic resta mut, a l'expectativa. I en el que podria ser un bar, van entrant els diferents intèrprets: dos actors (Joan Solé i Sandra Pujol) i quatre ballarins (Mabel Olea, Yasser D’Oquendo, Helena Gispert i Pol Guimerà). Tots en demanen una altra. Tenen històries a explicar.
"El que veiem i sentim arriba a eriçar-nos la pell"
I ho faran a través de la paraula i una coreografia dissenyada per Ariadna Peya que és com una onada, que se'ns anirà emportant així que es desplega. Demana qualitat tècnica i fisicitat, que Solé i Pujol segueixen amb un brillant domini del cos. La música de Clara Peya també expressarà coses, amb el gruix habitual i la finor d'unes melodies que no només acompanyen l'escena, sinó que parlen per elle