Teatre Poliorama

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables. L'obra, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses Si es dediquessin a les trilogies, 'Le congrès ne marche pas' podria ser la tercera part d'una mena de compendi sobre l'origen del món d'avui, engegat amb la versió d'Aristòfanes d''Els ocells' (la democràcia, 2019), continuat amb 'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda' (el canvi climàtic, 2021) i rematat amb l'obra actual, que, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses. Perquè els assistents al conclave de Viena, 25 anys després de la Revolució Francesa i del pas per la guillotina de Lluís XVI, encara creien que el món no havia canviat, encara creien que eren allà per la gràcia de Déu, i que el poble havia d'aguantar els seus excessos. Joan Yago ha escrit un text marca de la casa, ple d'ironia, girs...

Aguantar sol una hora i mitja de monòleg desesperat no és una tasca fàcil, i més quan tens 24 anys i interpretes un noi de 16 que és a punt de perdre el seu pare. Quan has fet teatre abans, però potser no prou. Quan ets en un temple de la interpretació com el Lliure de Gràcia (on es va estrenar abans d'arribar al Poliorama) i centenars de mirades poden recordar altres cossos fent el que fas, tot començant per Pol López i aquell 'Ivan i els gossos' memorable de 2012. Però 'Tot el que passarà a partir d'ara' sembla un vestit a mida, un text que Nil Cardoner s'emprova i lluu amb tot el seu esplendor.  Joan Yago, esperonat per la directora Glòria Balañà, ha escrit una obra que és alhora punyent, sensible, trista, una mena d'història d'aventures en què l'Èric ha d'aconseguir arribar a l'hospital on el seu pare viu les últimes hores. La mare, quan passen pocs minuts de les deu de la nit, li truca per dir-li que si se'n vol acomiadar ja pot córrer. Està estirat al sofà, amb el mòbil a la panxa, sol. I tota la seva vida li passa per davant, especialment aquests deu anys en què el pare ha estat malalt i no hi ha hagut res més que la malaltia del pare. Ell ha d'arribar a l'hospital, però té 16 anys, amics i coneguts arreu, festes pendents i una mica de mala sort.  El dol i la tragèdia, muntats a capes Balañà ha aixecat un muntatge per capes, que accentua el sentit de l'humor imprescindible que Yago afegeix a la tragèdia. I des de la senzillesa més absoluta. La directora fa començar...