Ja era hora que algú s'atrevís a abocar una mirada 'perillosa' al sacralitzat text d'Àngel Guimerà 'Terra baixa'. Hem sotmès a pressió Shakespeare, Ibsen i De Filippo, i hem vist que aguantaven el segle XXI. I després de la versió que Pablo Ley i Carme Portaceli han fet del punt central del cànon teatral català contemporani podem dir que està incòlume, sense dany, que fins i tot el sotmet a una nova lectura ideològica i se'ns apareix nou i fresc, jove. Els clàssics, quan ho són de debò, canvien de bàndol quan cal.
El que fa Ley és allargar l'acció, mostrar-nos què passa després que en Manelic (Borja Espinosa) pronunciï la mítica frase “He mort el llop!”, és a dir, després de matar en Sebastià (Eduard Farelo). Per convertir l'obra en la investigació d'un crim. Per portar-ho a terme necessita introduir dos personatges nous, una periodista intrèpida (Laura Conejero) i un investigador vil (Manel Sans) que, al llarg del primer terç del segle XX posaran llum a la foscor. Gran idea.
Perquè, a més, carrega ideològicament el text com a preludi del conflicte social que viurà Catalunya en aquella època (pistolerisme, Setmana Tràgica, dictadura...) i fa que 'Terra baixa' deixi de parlar de puresa per fer-ho de lluita de classes. No es tracta ja del conflicte entre un noi innocent que representa les essències contra la corrupció de la gent, sinó de com es combat l'esclavitud, la servitud, la pobresa.
Portaceli dirigeix amb creativitat la peça. Posa l'accent en el post, ja que és conscient que tothom ha tingut alguna mena de relació amb la història. Ho fa amb el mínim, gràcies a una brillant escenografia luminescent de Paco Azorín. La seva Marta (Anna Ycobalzeta) i el seu Manelic són més grans del que tocaria (no són nois de 20 anys), i els sap portar pels camins del drama, sense excessos. Dota de personalitat els personatges de Sans i Conejero i fa que la Nuri (Kathy Sey) ens ofereixi respirs musicals en una funció que s'allarga per sobre de les dues hores.
Tot un encert, tot plegat. Fa una dècada, al Romea, Hasko Weber va fer que en Manelic fos afrodescendent (Babou Cham). I el que ens calia ara amb 'Terra baixa' és seguir el camí que va emprendre Carlota Subirós amb 'Sol solet', arriscar-s'hi, no des de la poètica, sinó des de la potència textual i escènica. No sé si 'Terra baixa' preveu els desastres que vindrien després, però l'intent d'explicar-ho és excel·lent.
