Tim Etchells o Shakespeare amb un pot melmelada

En cada projecte busquem una manera de connectar amb el públic. Per trobar una manera de treballar amb ell i manipular el temps de la representació, per fer que passi alguna cosa. Tenim molta curiositat de reinventar la nostra relació amb el públic, per fer que passin coses diferents. Ens agrada pensar en alguna cosa que permet la intimitat, que aquesta representació tingui coses –un actor sol a la taula, adreçant-se més o menys directament al públic amb un llenguatge simple. I ens agrada pensar en la idea d'esdeveniments imaginats o virtuals– que passen perquè estan indicades visualment o descrites. És una cosa que ens ha fascinat en diferent projectes durant molts anys, això que l'espectador ha de fer la feina de 'dibuixar' què passa en escena.

Quan vaig aproximar-me a 'Complete Works: Table Top Shakespeare', em vaig interessar en els arguments, en les històries, en el compromís directe que pots tenir amb el públic d'aquesta manera. M'encanta el llenguatge de Shakespeare, sempre m'atrapa quan vaig a veure la seves obres. Però quan vam decidir fer 'Complete Works: Table Top Shakespeare', ens interessava una altra cosa: reduir les obres als arguments i mirar els mecanismes de rellotgeria de les històries que les empenyen. Això ens ofereix una perspectiva ben diferent. El que m'agrada d'aquest projecte és que estem fent les obres, però alhora no les estem fent: només les esbossem o diagramem, per fer-les reproduir en aquest espectacle còmic de titelles de baixa fidelitat. El que és realment interessant és que funcionen, que encara que hagin estat reduïdes a una forma casolana, no han perdut la càrrega dramàtica.

En part els objectes són un moviment còmic, ja que es tracta d'agafar els objectes més grans i importants de les obres -aquestes icones culturals- i elevar-los fent-los baixar a terra en un encontre amb aquestes coses més aviat estúpides, banals, quotidianes. Un rei esdevé un tub de cola per a fusta. Una princesa, un pot de melmelada. Un criat es converteix en un martell. Un altre esdevé una capsa petita de cereals. Alhora els objectes acaben sent personatges, per absurd que sigui això. Acabes mirant la flor de paper que hi ha en un gerro petit, que és Ofèlia, i n'estàs pendent, i et preguntes què farà o dirà. Hi ha alguna cosa estúpida, màgica, amb el que fem amb els objectes. I l'estupidesa i la màgia estan connectades.

D'una manera senzilla, podries descriure la història com una construcció, a través del llenguatge, que es mou a través d'una sèrie d'esdeveniments. És un munt d'informació sobre què ha passat (realment o dins la imaginació), organitzat en una forma o seqüència que la fa llegible, viva. Però què passa quan ajuntes coses, m'agrada pensar: què passa quan hi ha una trobada o una col·lisió entre diferents fets, diferents materials. Si poso una capsa de mistos damunt la taula i, segons més tard, una casa de paper, o una pila de diners, o una carta d'amor, la història ja succeeix. D'aquesta manera, la història és el que passa en la ment de l'espectador, l'obra que fabrica mentre mira, la feina que fa connectant, fent noves associacions... A 'Complete Works', els intèrprets són narradors. I alhora són titellaires que mouen els personatges (els objectes) dins i fora de l'escenari (la taula). Una part de la seva feina és animar els objectes. I l'altra és explicar la història d'una manera entenedora. Vam descobrir aviat que els intèrprets necessiten tractar els objectes amb cura i que el tracte que els donen centra la nostra atenció.

No veig Shakespeare d'una manera sagrada. El veig més (com qualsevol obra) com un munt de text, una col·lecció de paraules en pàgines, ni més ni menys. És un lloc per trobar-se i fer alguna cosa. La seva obra és contemporània quan la llegim perquè nosaltres som contemporanis. Donem vida als textos a la nostra manera, que és com ens relacionem amb els artefactes culturals del passat. Fem el mateix sempre. Així veig Shakespeare, com un conjunt de potencials: les seves paraules que poden fer que passin coses, moltes coses diferents. Potser el que ha fet que hagi arribat fins a nosaltres amb aquesta força és que les seves obres són una molt bona matèria primera en aquest sentit, són una cosa que la gent pot agafar amb força per perseguir idees molt diferents. Esclar que pots mirar els objectes en ells mateixos, les obres, que són alhora riques i obertes. I això les converteix en eines perfectes per a aquesta mena d'alquímia que és el teatre en viu.

La impossibilitat és una de les coses més importants si parlem de teatre. És sobre el que està construït. Shakespeare sap que no pot fer escenes de grans batalles, que necessitarà l'ajuda del públic per imaginar-les. Per això la nostra taula és realment com qualsevol escenari. És un espai petit que ha de suplir-ne un de més gran. Potser ho fem visible baixant a aquesta mida... Però passa que estem involucrats en el mateix procés que qualsevol altre teatre quan fem servir un espai petit per pensar en un espai més gran, usant una cosa per ser ella mateixa i alhora reemplaçar-ne una altra.