L'última frase de 'Tots eren fills meus' la xiuxiueja la Kate (Emma Vilarasau), la mare: “No, fill, no. No és culpa teva. Oblida-te’n. Viu”. Li diu al Chris (Eduardo Lloveras), el seu fill gran. En deu minuts, el seu passat, present i esperances han saltat pels aires. Com a les grans obres clàssiques, tot s'acaba sabent i tot passa factura. I aquesta peça d'Arthur Miller d'aires txekhovians, amb el punt moralista nord-americà, no n'és una excepció. Una obra immensa només a l'abast d'un gran equip, que és el que ha muntat David Selvas per a la seva segona estrena al Lliure, després d'aquell 'Àngels a Amèrica' un xic desafortunat.
Com a les grans obres clàssiques, tot s'acaba sabent i tot passa factura.
L'obra de Miller és coral, però és el pare, en Joe (Jordi Bosch), l'autèntic protagonista. Un home d'aparença bonhomiosa, que ho ha donat tot per a la família, que ho ha fet tot pels fills, pels veïns, pel poble. I que, després de passar una temporada a la presó per haver venut peces defectuoses a l'exèrcit durant la II Guerra Mundial, ha aconseguit tirar endavant, mentre el seu soci, el pare de l'Anne (Clàudia Benito), promesa del seu fill petit desaparegut, es podreix en una cel·la.
Avesats a veure Bosch en papers còmics, aquí està descomunal, abraçant l'escena, el jardí de casa dels Keller, omplint-ne cada racó, fins i tot els cervells de tots els personatges. Si no coneixem l'obra, arribem a pensar que se'n sortirà. Els deus no perdonen, no. I, com deia Txékhov, si mostres una pistola al primer acte, a l'últim s'ha de disparar.
'Tots eren fills meus' és un desafiament per als intèrprets, una muntanya russa emocional que no dona descans. Bosch juga a la tebiesa, com Benito. Vilarasau a l'estripament, amb Lloveras. Amb uns secundaris que mai no els perden de vista. És un goig, per exemple, observar com les dues actrius miren totalment endollades com en Joe i en Chris discuteixen, com el germà de l'Anne, en George (Quim Àvila), entra sulfurat en escena i entre tots el redueixen a un peluix, en una coreografia de paraules i moviments perfecta.
Amb Miller, Selvas ha aixecat una obra compacta, d'un simbolisme nítid, on res no sobra ni res no falta
És molt estrany veure a la nostra cartellera un muntatge que presenti tres generacions d'actors i actrius. Selvas ha aconseguit fer-ho al Lliure, en la que és, sens dubte, la seva graduació amb matrícula com a director d'escena. Fa una dècada que s'hi va posar, penjant gairebé els hàbits d'intèrpret. Amb Miller ha aixecat una obra compacta, d'un simbolisme nítid, on res no sobra ni res no falta. Un text sobre la decepció, la dels fills que volien un món millor després de combatre la mort a les trinxeres, i la dels pares que desitjaven un futur pròsper sense passat per als seus hereus.