No hi ha cap dramaturg al món amb la saviesa de Wajdi Mouawad, cap que hagi sabut interpretar com ell la tragèdia, més hereu d'Èsquil que de Shakespeare, cap que hagi sabut capbussar-se de manera tan profunda en la zona zero del drama contemporani, és a dir, el Pròxim Orient. I 'Tots ocells' n'és la prova més palpable. Estrenada el 2017, avui ens ressona més que mai.
Tot comença amb un jove jueu, l'Eitan (Guillem Balart), estudiant de genètica, que topa amb una noia d'origen àrab, la Wahida (Míriam Moukhles), antropològa, en una biblioteca de Nova York. Fa dos anys que troba sobre les taules de lectura un llibre de Hassan Muhàmmad al-Wazzan, diplomàtic marroquí convertit a la força al cristianisme, al segle XVI. L'ha vist gairebé cada dia a diferents taules, però mai qui el llegia. Fins a aquell dia, una tarda que canviarà la vida de tots dos i la de tothom que els envolta. Un dia en què acabaran en un local anomenat The End, fatal premonició.
¿Pot un jove jueu que prové de Berlín, de pare israelià (Joan Carreras) i mare alemanya (Clara Segura), tots dos jueus, enamorar-se d'una jove àrab nord-americana? Aquest és el desafiament que llança Mouawad d'entrada, però mai res no és tan senzill en les seves obres majors. I perquè queda clar que l'Eitan i la Wahida no tenen cap problema: s'estimen i l'amor ho pot tot, oi?
"Mouawad ens ve a dir que l'amor, no, no pot lluitar contra tot"
Doncs, Mouawad ens ve a dir que l'amor, no, no pot lluitar contra tot, que hi ha rius subterranis que poden de destrossar qualsevol cosa. I que n'hi ha un de ben gran i ample, poderós, que senyoreja per sobre de qualsevol altre: l'odi. L'odi ancestral. Un sentiment que no té cap explicació, encara que la Wahida, l'Eitan i el seu avi, l'Etgar (Xavier Boada), l'hagin combatut des del cor.
'Tots ocells' és una peça complexa, una mica menys que les de la tetralogia 'La sang de les promeses'. I no és fàcil portar-la a escena: molts escenaris, grans frases. Els intèrprets saben a què s'enfronten, sobretot Boada, Segura i Màrcia Cisteró, que no és el primer Mouawad que toquen. Excel·leix un Carreras en estat de gràcia, imbatible com el dolent de la pel·lícula, el pare intransigent que no pensa donar el braç a tòrcer. I un Boada que se't fica a dins. Però el que fan Ballart i Moukhles és de traca. S'apropen, s'allunyen, gaudeixen i pateixen.
"El que fan Ballart i Moukhles és de traca"
La posada en escena de Broggi és senzilla. Tres taules i un llençol. No necessita res més per ficar-nos en cada espai. A l'obra, cada personatge parla en idiomes diferents (anglès, alemany i hebreu, bàsicament) i Mouawad, a París, va muntar-la així. El director barceloní ha decidit fer-la totalment en català i posar èmfasi en les llengües sobretitulant la llengua original a les parets de la Biblioteca. Potser no calia, però fa bonic.
Tot i tenir la sensació que és una obra que ja hem vist (hi surten els temes recurrents de Mouawad), 'Tots ocells' és una immersió brutal en el conflicte araboisraelià de part d'un autor que no vol donar lliçons ni abocar proclames a sobre del públic, sinó que exhibeix el poc sentit de tot plegat, perquè l'origen, la sang, mai no és tan pur com alguns s'entesten a defensar.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
