Tragèdies romanes: la televisió va revifar el tirà

D’entrada, no s’espantin. Perquè els parlarem de Shakespeare, però també de vostè, lector hipòcrita, que diria Baudelaire. Sí, els parlarem d’una obra que es veurà durant el festival Grec i que dura prop de sis hores, droga dura per a addictes teatrers. Una obra en neerlandès, per a més inri, però que és tota una experiència vital, com ens avança el seu director, Ivo Van Hove, capità del Toneelgroep Amsterdam: “Durant les sis hores de l’espectacle, el públic i els actors viuen junts, cosa que permet l’espectador capbussar-se fins al fons de tot el que plantegen les 'Tragèdies romanes'. He estat a tot el món amb aquest muntatge i, al final, quan acaba, la gent no marxa, ens asseiem i parlem de tot plegat. Tothom ens diu que és un espectacle que recordarà sempre. Potser és una manera de tornar al teatre el seu caràcter de ritual”.

Estan avisats. I encara que hagin vist en els últims anys el 'Coriolà' d’Àlex Rigola al Lliure o el més recent 'Julio César' de Paco Azorín al Romea, ja els diem que això de què els parlarem és una cosa ben diferent, tant, com els muntatges que acabem de citar entre ells. 'Tragèdies romanes' aplega en un sol espectacle les tres obres del més gran –és a dir, de Shakespeare– ambientades en l’època romana, més concretament, del segle V aC, quan va viure el protagonista de Coriolà, al I aC, temps de Juli Cèsar i Antoni i Cleopatra. Totes tres parlen del poder, de la cuina de la política, com es diria ara. I no es pensin que sigui una cosa gaire allunyada dels nostres dies. Van Hove, per exemple, agafa el personatge de Brutus, el traïdor per excel·lència, l’amic de Juli Cèsar que acabarà assestant-li l’última punyalada. “Brutus és molt interessant –diu el director holandès–, perquè vol salvar el poble d’un tirà i pren la pitjor decisió: cometre un assassinat polític. Jo tinc molt respecte per Obama, però el que es va fer amb Ossama bin Laden, tot i que encara no sabem realment què va passar, no està bé. Un país civilitzat no ho pot fer, això, el que va fer Brutus”. I encara un altre, que a Van Hove li ve al cap quan li demanem quin és el polític més dolent de les 'Tragèdies romanes': “El primer ministre turc, Erdogan, era una aliat d’Europa que pot esdevenir un tirà, amb tot el que està passant aquests dies a Turquia. És molt difícil jutjar si algú ho fa bé o malament en els temps moderns. Cal perspectiva. I torno a Obama. Va guanyar el premi Nobel de la pau i va matar Bin Laden”.

Shakespeare mai no pren partit per ningú, ni entre els que giren l’esquena a Coriolà, ni entre els que maten Juli Cèsar, ni a favor ni en contra d’Antoni o Cleopatra. Mostra el que hi ha. Però no oblida mai ser extremadament terrestre. Mentre a les tragèdies gregues, el comportament dels personatges no és autònom, ja que sempre hi ha una força superior, un déu, que el determina, la novetat del teatre elisabetià –ens ho recorda Erich Auerbach a Mimesis, la bíblia de la interpretació literària– és que tot el que li passa als personatges és culpa seva, només seva. Els personatges esdevenen individus. I, per tant, els polítics, generals, presidents, reis o emperadors es converteixen en persones. Éssers humans de carn i os que podrien viure avui, any 2013.

“Shakespeare usa material de la història de l’imperi Romà –apunta Van Hove–, que ja era antic en la seva època. I no, no han canviat gaire les coses. El poder és igual. I nosaltres permetem al públic que es capbussi totalment dins l’obra, dins el que expliquem”. I com s’ho fa Van Hove, per aconseguir això? Doncs, a través d’un element quotidià, que configura la base fonamental de l’actuació política contemporània: la televisió. “Hem plantejat l’obra d’una manera moderna. Fem teatre d’avui, però parlem com Shakespeare. A més, és un muntatge molt tecnològic, amb vídeo. Ho filmem tot. També és molt important la interacció, ja que el públic, durant la funció, podrà fer de tot, com en el temps de Shakespeare”. Van Hove ens ve a dir que la gent es podrà aixecar, anar al lavabo, menjar, fer un cigarret. I que l’acció no s’aturarà.

A través de la televisió, els dèspotes, presidentets, i governants contemporanis, intenten arribar a la gent, informar-la i/o manipular-la, cosa que la tropa d’Amsterdam no ha oblidat. El públic serà el poble de Roma. I això és important. Shakespeare, en totes les seves obres polítiques, només té un personatge provinent del poble, Shylock, el jueu usurer d’'El mercader de Venècia'. Sempre trobem nobles, reis, dictadors, encara que els atorgui trets populars –Cleopatra és capriciosa, Juli Cèsar és supersticiós–, però mai, mai, la gent del carrer, i menys encara temes o problemes mundans, per molt que Juli Cèsar defalleixi per culpa de la pudor que desprenen els romans que l’idolatren. Això, en el món de la literatura, de fet, no passarà fins al Romanticisme. I Van Hove ho ha resolt posant el públic al centre del seu muntatge, cosa que té molt a veure amb el perquè d’aquesta funció: “La nostra principal intenció era mostrar la connexió entre les tres obres i parlar de política, dels polítics, què fan bé i què fan malament, i demostrar que la vida política és important en la vida de tothom”.

Avui dia, no en tenim cap dubte. Van Hove és famós, a més, per fer comprensible l’incomprensible. Aquí, a les 'Tragèdies romanes', ens acosta uns personatges de fa més de 20 segles amb el ‘simple’ recurs de la televisió. “Sense retòrica, hem muntat les obres per a la càmera, cosa que fa que tot el que expliquen les Tragèdies romanes sigui reconeixible, no sols en el llenguatge, sinó en la manera de fer dels personatges”, ens comenta. De nou, la importància dels mitjans de comunicació en el dia dia de la política, marcada per l’agenda mediàtica. No hem d’oblidar que, ja al 1941, un intel·lectual del nivell d’Eric Fromm, va escriure que “per a moltes persones, una experiència viscuda, un espectacle artístic o un míting polític al qual han assistit només esdevenen reals després d’haver-ne llegit la notícia al diari”. Si canviem el ‘diari’ de La por a la llibertat per ‘televisió’ o ‘internet’, tindrem la constatació d’un fenomen encara contemporani. I, alhora, un muntatge teatral tan necessari com la creació del Toneelgroep Amsterdam, aixecat després de dos anys d’assajos i d’un plantejament previ a partir de les 150 –sí, 150!– preguntes que els va generar la lectura de les 'Tragèdies romanes'.

A nosaltres, pacífics ciutadans, només ens quedarà fer com recomana Hannah Arendt a Sobre la violència: “El major enemic de l’autoritat és el menyspreu, i la millor manera de soscavar-la és el riure”. Encara que Shakespeare no s’endinsi gaire en els efectes que tenia sobre la gent les polítiques, el tarannà, dels persontages-governants, hi ha gent que, ara, 2013, “s’allista a l’exèrcit per la glòria del seu país”, ens recorda Van Hove.