D’Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri. Dir: Pau Durà. Amb: Ramon Madaula, Francesc Orella, Cristina Genebat, Àgata Roca, Jacob Torres, Maife Gil.
“Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”. Així comença Lev Tolstoi la seva implacable 'Anna Karenina'. Una sentència que és la base, potser, del drama contemporani, de Txékhov a Tracy Letts, i sense la qual no podem entendre cap història de família que pugi a escena. Aquí, doncs, la qüestió: és feliç la família que s’han imaginat Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri? No les tenim totes. Disposem, sí, d’una mare abassegadora (Maife Gil), d’un fill derrotat (Quim, Francesc Orella), d’un fill arrogant (Jordi, Ramon Madula), d’una filla poca-solta (Bet, Cristina Genebat), d’una nora tòtila (Elisenda, Àgata Roca)... i d’un bufó (Tomás, Jacob Torres) que és l’empleat del fill deprimit. Tenim una comèdia amargant sobre la immobilitat de les coses i uns actors que es mostren esplèndids a l’hora d’interpretar la partitura, molt ben dirigida per Pau Durà. Fins i tot està bé Genebat, tot i no tenir gairebé paper en aquesta peça coral.
Però, de tots, no podem evitar clavar la mirada en Orella, en una vis còmica poc explotada per aquest actoràs que ja li pots demanar que faci un Pinter, un Camus o un Casanovas, que sempre se supera. És la víctima, qui encarna el drama, protagonista de la història que de veritat importa. És el germà menyspreat i a qui li passen coses durant la funció. Riem perquè és maldestre, trist, bonhomiós. I alhora ens entendrim. Concentra totes les virtuts d’aquesta comèdia inspiradora, electritzant, amb principi i final... Gràcies a ell, sí, creiem que són feliços, però no sabem fins quan. –A. Gomila