Un xapero de Tennessee Williams

El Teatre Akadèmia estrena la versió que Moisés Kaufman ha fet del conte 'One arm' de Tennessee Williams

Andreu Gomila
Publicitat

Aquesta és la història d'Ollie Olsen, un noi d'Arkansas que, la nit en què celebra que ha guanyat el campionat del pes semi pesant de la flota del Pacífic, perd un braç en un accident evitable i es veu abocat a la prostitució. Agustí Estadella, el director que ha fet possible que la versió del conte de Tennessee Williams escrita per Moisés Kaufman pugi a escena a l'Akadèmia, parla del destí, funest, en aquest cas d'un jove del Mig Oest nord-americà de família pagesa que no sap fer res i que, en els anys de la Depressió, troba que vendre el seu cos és la millor manera de guanyar diners. És guapo, atlètic i el seu monyó, en un cos d'escultura grega, sulfura cert col·lectiu gai.

1. Els baixos fons dels EUA

La història, com a 'El zoo de vidre', està explicada des de fora, per un narrador, a diferència que aquí intervé molt poc en escena. Aquest recurs genera una mena de distanciament brechtià i posen damunt la taula l'admiració, potser l'enamorament, de Williams cap a aquest noi dissortat. L'obra, curta, ofereix alhora molta llibertat al director que compta amb un jove Carles Roig per al paper protagonista i alguns actors experimentats, com Àurea Márquez, en el repartiment. Ell ha decidit, a diferència del que s'ha fet a Nova York i Londres, per mostrar tots els escenaris de la peça, que no són pocs. Ha estat dos anys aixecant l'obra, pas a pas, fent amb les seves mans tot el que calia, d'un cotxe a un carret de hot-dogs.

2. Un noi càlid, però esguerrat

L'Ollie, com veurem de seguida, acaba a la presó i el present de l'acció ens el mostra esperant el seu torna a la cadira elèctrica. Mentre fa temps, rep cartes d'antics amants. “No sap l'amor que ha donat fins que no rep totes aquelles cartes”, diu Estadella. La història farà continus salts enrere per explicar com ha acabat així i veurem, assegura el director, com és conscient que “es troba en un tobogan del qual no en pot sortir”. Williams no el jutja i fins i tot mira de comprendre els seus actes, per extrems que siguin. “És un noi càlid, però el treu de polleguera que li diguin esguerrat. Té un gran sentit de la decència molt de l'època i no li agrada el que fa... Però no ho deixa de fer”, afegeix Estadella.

Publicitat

3. La gent normal

Com es fa en escena la gent normal?, li preguntem al director, perquè reis, burgesos, rics en ascens o en decadència, dominen la cartellera, any rere any. I el seu Ollie és un d'aquests nois que solen veure als cines, però poc al teatre. És la pregunta, ens respon. “Fer-ho creïble ens ha costat molt”, reconeix. “No hem volgut carregar les tintes, ja que si ho fèiem, hauria quedat com una paròdia”, indica. Necessitava actors de mètode, diu. I els té, a banda d'una gran història.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat