Autor i director: Pau Miró. Amb: Joan Anguera, Mercè Aránega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Emma Vilarasau.
Fins que Pau Miró no trosseja en rendicions les vides de gairebé tots els seus personatges, 'Victòria' sembla la baula perduda entre el realisme de Rodoreda i el de Benet i Jornet d''Una vella, coneguda olor'. Un barri de Barcelona i la seva gent entre la vaga de tramvies del 1951 i el final de les cartilles de racionament del 1952. Un any perquè una dona que sempre s'ha deixat arrossegar pel corrent es planti i comenci a presentar resistència, a viure amb la consciència desperta. Una dona sense biografia que l'autor-director presenta amb la silueta endolada de les dones icòniques de la República. Una aparença anacrònica –fora del seu temps– que desvela el seu sentit històric en la seva al·locució final.
Llavors Emma Vilarasau –en una interpretació en crescendo, com el text, en vies de naturalitzar l'evident esforç de contenció– es transforma en un personatge-símbol les paraules contra l'oblit de la qual ressonen amb força al TNC. Ella és l'única "victòria" en un camp de batalla ple de caiguts civils. Homes i dones que abandonen o són forçats a abandonar la lluita. Una trista comunitat que conviurà amb les delacions, traïcions, covardies, il·lusions trencades i ideals mutilats en una realitat mediocre, gris, immòbil, com el règim patriarcal i despòtic que els organitzava l'existència.
Un bany gelat d'antiheroisme que s'eleva dramàticament –i amb ells les interpretacions de Pere Arquillué, Mar Ulldemolins i Mercè Arànega– quan el text abandona l'amable decorat de la barberia i cau en l'enorme buit de l'escenari de la Sala Gran. En aquesta dura solitud sorgeix el millor d'aquest muntatge coherent amb el seu propòsit ètic i amb el discurs artístic del TNC.
Llavors Emma Vilarasau –en una interpretació en crescendo, com el text, en vies de naturalitzar l'evident esforç de contenció– es transforma en un personatge-símbol les paraules contra l'oblit de la qual ressonen amb força al TNC. Ella és l'única "victòria" en un camp de batalla ple de caiguts civils. Homes i dones que abandonen o són forçats a abandonar la lluita. Una trista comunitat que conviurà amb les delacions, traïcions, covardies, il·lusions trencades i ideals mutilats en una realitat mediocre, gris, immòbil, com el règim patriarcal i despòtic que els organitzava l'existència.
Un bany gelat d'antiheroisme que s'eleva dramàticament –i amb ells les interpretacions de Pere Arquillué, Mar Ulldemolins i Mercè Arànega– quan el text abandona l'amable decorat de la barberia i cau en l'enorme buit de l'escenari de la Sala Gran. En aquesta dura solitud sorgeix el millor d'aquest muntatge coherent amb el seu propòsit ètic i amb el discurs artístic del TNC.