Wajdi Mouawad: un abecedari

“Mouawad és Eros, pulsió de vida”, diu Genebat. A Boscos, l’amor és el vehicle per superar les pitjors situacions. I aquí no només parlem de l’amor de parella, sinó de l’amistat. En Mouawad hi ha amics que et salven la vida, que t’empenyen a acomplir els teus somnis, a lluitar, que t’acompanyen.

Els llops són recurrents a Boscos i a Un obús al cor, el monòleg que Ernest Villegas va interpretar fa uns mesos. I els cavalls, a la novel·la 'Ànima' (Periscopi), on tota l’acció està narrada per les diferents bèsties que habiten el pas dels personatges. Què ens diferencia dels animals?, es pregunta Mouawad.

Fa uns anys, vaig preguntar-li a Mouawad per la bellesa i em va respondre això: “La bellesa del cel només pertany a l’home que la mira, l’únic que pot anomenar-la ‘bellesa’, tot i que aquest mateix esperit, aquest mateix home, capaç de percebre els cels sublims, pot també degollar els seus fills, com si, mentre cau, no percebés cap altra cosa que la bogeria de les tenebres. Aleshores sí, la natura es deslliura, s’esvaeix. L’escriptor és potser qui la reté”. Cal afegir-hi res?

“Fia’t només de les coincidències”, exclama un personatge a Boscos, recorda Genebat. Mouawad juga amb els noms, les dates. Res no és perquè sí. L’actriu i traductora diu que aquesta filosofia inicial ho explica tot. I, segurament, és el credo de Mouawad.

A Incendis, a Un obús al cor, a Seuls... la mare o el pare tenen càncer. I el fill no ho entén, està enfadat. Per Broggi, el càncer en Mouawad és una metàfora de la vida: “Són les cèl·lules que no accepten que són mortals les que provoquen el càncer i són elles les que fan morir tot l’organisme”.

La família de Mouawad va traslladar-se del Líban al Quebec quan l’ara dramaturg tenia 8 anys. Més tard, va marxar a França, cosa que fa que digui que porta tres exilis dins el cos. “Encara que s’hagi fet un nou país, al Quebec i a França, és un exiliat etern”, remarca Broggi. Els seus personatges són gent que no està ubicada, que viatja constantment a l’origen per entendre’s. “A través de l’exili, troben la identitat”, remarca Genebat.

“Hi ha una certa fatalitat en els vincles de família”, diu el director. Mouawad es pregunta constantment per què els pares han de sacrificar els fills, cosa que queda ben palesa a Cels. Si la tetralogia és La sang de les promeses no és debades, ja que anuncia la fatalitat. Genebat parla del “pecat capital”, que tots els fills necessiten treure’s de sobre. Potser per això, Mouawad és un autor tan popular entre els joves, sobretot a França. Els parla a ells. Parla amb ells.

Genebat destaca que a les obres del libanès, els personatges passen molt fred. Sempre hi fa un fred que pela. “Té un trauma amb el fred”, afegeix. Ja us podeu imaginar una família del Líban, arribant a Mont-real, on hi ha dies d’hivern en què estan a 30 graus sota zero! “Per això a Mouawad li agrada tant Barcelona, perquè és un terme mitjà”, recorda Broggi.

Mouawad va fugir d’una guerra i la guerra és un element persistent en les seves obres. Recordo que en una entrevista em va dir que no es podia treure del cap que ell hauria pogut ser un dels milicians cristians que van assolar el camp de refugiats palestí de Sabra i Xatila el 1982 si no hagués marxat del Líban. “O fas la guerra o ets Mouawad”, diu Broggi, que assenyala el referent constant “a les guerres que han quedat dins la història que provoquen altres guerres”, a on “els pares envien els seus fills”.

Aquest és el concepte sobre el qual gira tot el teatre de Mouawad. Broggi ens l’explica: “Hi ha dues persones que neixen en un mateix punt i es van separant. En un moment es giren i veuen que es troben en llocs diferents. Però troben una línia que els uneix. Això és la hipotenusa, i el teatre, el tancament de l’espai, l’espai comú entre tots nosaltres”.