Quan entres al teatre de la Fundació Joan Brossa, topes amb una partida de petanca. Tres homes i una dona hi juguen. Segurament, el gran públic no els coneix, però són una mena de dream team de la creació contemporània barcelonina: Clara Aguilar (músic, dissenyadora de so, membre dels VV.AA., col·laboradora habitual de Marcos Morau), Marc Salicrú (escenògraf, dissenyador de so i de llum, membre dels VV.AA., artista independent), Albert Pérez Hidalgo (fundador d'Atresbandes, actor d'El Conde de Torrefiel) i Ferran Dordal (dramaturg, Agrupación Señor Serrano, La Ruta 40), autor i director d'aquest 'Weltschmerz (títol provisional)', una proposta que desprèn la fina ironia característica de Dordal. L'objectiu? Descriure l'esperit del seu temps, cosa que és un repte extremament complex.
A través de diferents vies, Dordal ens anirà explicant la història d'aquesta peça d'encapçalament dubitatiu que fa referència al concepte romàntic del dolor del món, és a dir, a la pesantor existencial que han de suportar els que pretenen immergir-se en l'ànima humana. Tot gira al voltant del mateix títol, a com hi arriba, a com s'hi enfronta, alhora que viu: parelles, veïnes, feines, l'escriptura, el consum d'energia mundial... Mentrestant, els quatre amics juguen a la petanca i de tant en tant agafen el micro per narrar-nos la història, per rellevar una veu en off i la projecció del text en una pantalla.
La mirada de Dordal desprèn un cert escepticisme
El desafiament és gran i la resposta de Dordal no és gens banal. Qui som? Quin és aquest món que habitem? Què hi pintem? Quin pes té en nosaltres la mirada dels altres? Quatre preguntes que estan a l'ordre del dia. Sartre, fa més de mig segle, ja va deixar clar que el drama de la "mirada" és la reciprocitat, perquè mirem tant com les altres persones ens miren, jutgem alhora que els altres ens jutgen. I en el control de la mirada, en la seva perversió, en la capacitat d'influir-hi, hi ha el poder.
Per això parla del consum de dades, de la veracitat del que ens empassem i dels terrenys segurs on podem anar-hi cecs. Per això tenim Aguilar, Salicrú, Pérez i el mateix Dordal dividits en dos equips jugant a petanca durant una hora i mitja, exposats, feliçment lluitant per acostar-se el màxim possible al bolig. Hi ha poca emoció, perquè aquest és un joc, realment, que demana calma i concentració.
La mirada de Dordal desprèn un cert escepticisme, però sap retirar-se a temps i deixar que el relat flueixi, que vagi del drama a l'estètica, de la quotidianitat a la conceptualització històrica. Aquí torna a demostrar que és un molt bon director i que, com a dramaturg, és un autor diferent, més germànic que anglosaxó, ja que deixa el primer pla, sempre a favor de la funció. Hi ha un ego petit, a Weltschmerz (títol provisional), i molt dubtes irresolts.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.