Marie, la roja
En una presó de dones de París, el 1936, hi entra un element revolucionari. L'acusen d'agredir un policia. Les seves companyes se la miren amb suspicàcia. A la nit, mentre ballen, ella escolta discursos polítics. Un dels guàrdies, en Jacques (Borja Espinosa), la vol per a ell, però ella, Marie (Carlota Olcina), li deixa clar que no la posseirà ni en somnis.
Rosa Maria Arquimbau va estrenar Maria, la roja a l'actual Poliorama en plena Guerra Civil, el 1938. Una obra molt política, avançada a la seva època, com ho va ser l'autora. I després d'anys de lectures, d'edicions, de temptejos, el TNC s'ha decidit a portar a escena una de les anomenades “pioneres”, amb direcció d'Ester Villamor. La proposta és totalment contemporània, amb un grup d'actrius de primera (Mercè Arànega, Tai Fati, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Alba Montaño, Martina Roura) capitanejades per una Olcina que sap molt bé què fa.
La proposta és totalment contemporània, amb un grup d'actrius de primera
Així i tot, el resultat és més aviat agredolç. Per una simple qüestió d'anacronismes. Tenim clar que som al 1936: se'ns mostra un moment íntim entre dues companyies de cel·la, Marie i Yvonne (Martina Roura), i en un dels cantons de l'enregistrament hi veiem la data. Moments abans, però, en un moment d'esbarjo, miren la tele. Marie està atenta al que podria ser un discurs d'Angela Davies. Les seves companyes ballen ritmes urbans. Pot haver passar això el 1936? Aleshores, ni la tele ni la música urbana havia...