Teatre Nacional de Catalunya

Les obres extraordinàries s'assemblen. Les que no ho són, cadascuna fluixeja a la seva manera... L''Anna Karénina' que ha dirigit Carme Portaceli ho té tot per acostar-se al sublim: un repartiment de primera, un espai sonor (Jordi Collet) brillant, un disseny de vídeo (Joan Rodón) especial, i un text de partida que, encara avui, un segle i mig després que Lev Tolstoi el publiqués, arriba fins als racons més recòndits de la nostra ànima. Què falla? Doncs, moltes coses. I un exemple diàfan el tenim al final de la primera part del muntatge, quan Vronski (Borja Espinosa), l'amant d'Anna Karénina, se suïcida i falla: el públic riu. Com és possible? Sembla que Portaceli hagi dirigit la peça amb dues marxes diferents, perquè les actrius estan superbes, en especial l'Anna Karénina (Ariadna Gil) i la Kitty (Míriam Moukhles) i els actors, en línies generals, no acaben de trobar el seu lloc. A més, la directora ha decidit col·locar una mena de consciència viva a l'escenari (Andie Dushime) que fa alhora de narradora i de marcador, tot subratllant les frases i els conceptes que els personatges expressen, per si el públic es perd, a banda d'interactuar amb ells. Sembla que Portaceli hagi dirigit la peça amb dues marxes diferents, perquè les actrius estan superbes No era gens fàcil el repte. Perquè la novel·la de Tolstoi és, segurament, més gran que la vida. Hi ha molta passió i molta mort, hi ha famílies infelices i alguna de feliç, es belluga per molts escenaris (Moscou, Sant...

Oriol Pla és un pallasso que pot empassar-s'ho tot. Pot menjar-se una síndria d'una queixalada o buidar una màquina de vending en cinc minuts, totes les porqueries del món, gola avall. També pot parlar rus, àrab i èuscar, ballar contemporani, ser clown i august, mim, acròbata, cantar i inventar-se el conte d'una nena vagabunda que engalipa l'emperador. A 'Travy', fa uns anys, ens va demostrar que venia d'una família especial i que podia aixecar un espectacle amb ells i per a ells, tot exprimint l'increïble potencial artístic on s'havia educat. A 'Gola', amb Pau Matas com a partenaire a la guitarra, gairebé mut, s'exposa tot sol amb l'únic artifici del seu cos. No sabríem ben bé com explicar de què va aquest espectacle. D'entrada, apareix en escena a poc a poc vestit amb frac circense. Va molt maquillat i imposta la veu. A la seva esquerra, una única màquina de vending. El primer que fa és demanar perdó als pares. I, acte seguit, s'excusa davant de tots els professionals de qui manllevarà l'art i l'ofici. Ell sap fer tot el que ells fan sense haver-ho estudiat. És així. Més tard, s'interessarà per l'únic artefacte que hi ha a l'escenari i voldrà un dònut. I, ai las, que l'envàs s'encalla i no baixa. A partir d'aquí, tot és exhibició. Riurem i, al final, no voldrem que Pla marxi. Voldrem que l'espectacle no s'acabi, perquè ens agradaria descobrir que és el que no sap fer o no ja no pot fer, esgotat. Perquè el públic també és insadollable, sempre vol més, vol en excés, i ell...