Tornen els Caprichos de l’Apolo

A Califòrnia hi ha des de fa pocs anys un renaixement del jazz en el seu sentit més astral i complex. Tot va començar quan una generació de productors de hip hop molt influenciats per la música electrònica entremaliada es van interessar pel jazz còsmic d’artistes com Sun Ra o John Coltrane, i van trobar una connexió: com es pot pensar el futur i l’espai exterior des de la cultura negra. Amb el temps, s’ha consolidat una fornada de músics, entre la qual destaca el saxofonista Kamasi Washington, i de la qual també en surt Josef Leimberg, un trompetista que ha treballat en els marges del jazz –hom el compara amb el jove Miles Davis– i també del hip hop i el R&B. Ara vindrà a l’Apolo amb la seva banda per presentar Astral Progressions, el seu nou disc, inspirat en el jazz fusió més experimental dels anys 70.

Nathy Peluso és una de les figures més peculiars de la nova escena pop a Sud-Amèrica, i en especial a Argentina, el seu país. El seu llenguatge és variat i difícil de preveure: mescla elements de hip hop, soul, R&B, cúmbia i producció electrònica, i amb aquesta varietat d’estils i transformacions el que fa és adaptar-se a una natura, la de la música d’avui que sorgeix principalment a internet, on han canviat els canals, els gustos, el punt de partida emocional i el públic. Nathy Peluso és una cantant extravagant que simbolitza el caos i la bellesa del món modern. Vindrà acompanyada per la banda Big Menu.

La música pop francesa és un pou sense fons de talent. Hi ha una tradició pròpia, amb arrels que hem d’anar a buscar a principis del segle passat, amb el naixement del gènere de la chanson, que s’ha perllongat en el temps i que, amb el pas de les dècades, mai ha deixat de modernitzar-se. Aquesta manera de fer cançons, solemnes, elegants, literàries, és un contínuum que sabem que comença amb Édith Piaf, Brassens i Breil, i que s’estén a tot el món francòfon. Així, en els últims temps hem tingut grans artistes com Benjamin Clementine o Benjamin Biolay. Flavien Berger és el nou gran nom d’aquesta història, un compositor autodidacta que manté el compromís amb la bona cançó francesa però adaptant-la a aquests temps sintètics, amb textures electròniques i una frescor incomparable.

La música de Circuit des Yeux és fràgil i màgica. I tot i que pel seu nom podria semblar que és canadenca, o de qualsevol altra escena francòfona, el cert és que Haley Fohr és una compositora de Chicago amb gust per tot allò que faci olor de decadentisme, màgia i simbolisme, aspectes que estan molt ben representats en la cultura literària i musical en llengua francesa. El seu estil és el folk: un folk lliure, sinistre, amb un toc esotèric, que porta creat des de fa uns quants anys, i que ja ha donat fruits: cinc discos, l’últim del qual podrem sentir a l’Apolo. Reaching for Indigo és un treball magnètic, fosc, molt dens, la revelació d’un talent enorme en els marges del folk experimental.

Si en l’apartat que hem dedicat a Flavien Berger parlàvem de la pervivència i la constant edat d’or que viu la cançó francesa, hem de disposar el mateix marc cultural per parlar de la música de Juliette Armanet, una compositora que manté com ningú les essències més sòbries i elegants del gènere. La seva música és senzilla i literària, només fa servir el piano i la seva veu, i les lletres tenen una profunditat lírica que fa que s’escapin lluny del pop i s’acostin a l’alta literatura. A l’Apolo la tindrem acompanyada del seu instrument inseparable, un piano tant fràgil com diabòlic amb el qual ha composat el material de la seva nova obra major, Petite Amie.