Un ‘Tristan und Isolde’ amb segell de la Fura dels Baus

Àlex Ollé es va formar com director d’escena en el si de La Fura dels Baus, i allà va aprendre a mantenir l’interès sobre tot el que passa a l’escenari. Dins de La Fura, potser en Carlus Padrissa és més barroc i agosarat, i l’Ollé més elegant i simbòlic, però això no significa que la seva manera de fer òpera sigui conservadora. A principis d’aquest any, ja vam veure una producció d’Ollé al Liceu: era la de ‘Quartet’, una òpera contemporània en la qual s’exploraven les arrels de la decadència moral d’occident, i que tenia com gran recurs escènic una plataforma suspesa gràcies a un conjunt de cables. La producció de Tristan und Isolde és un escenari en forma d’esfera que reflecteix molt bé els dos plans del llibre, el purament textural –la història d’amor– i també el psicològic i simbòlic.

En aquesta òpera, Wagner va excel·lir sobretot en l’arquitectura musical. Té un dels inicis més importants de la història de la música occidental –el famós acord de Tristan en el preludi al primer acte–, que és el primer exemple d’un llenguatge tonal harmònicament indecís i no resolt, porta que obre el camí a la música del segle XX, i alguns moments màgics que fan que s’esperin amb atenció si coneixes mínimament l’obra: el duet d’amor al segon acte, el canvi d’acords i colors en l’orquestra quan surt el sol –el gran enemic de la parella, ja que només es poden amar de nit–, i el final gloriós, l’ària d’Isolde abans del seu suïcidi. Quan ‘Tristan und Isolde’ es fa com cal, és una òpera sense rival.

El gran plus de ‘Tristan und Isolde’ és que és una història d’amor, segurament la més gran de tota la història de l’òpera, i una de les més complexes i belles de la literatura universal. Un mite que encara roman fresc i actual, perquè és el de l’amor fins a les últimes conseqüències, fins i tot si s’ha d’anar a continuar a l’altre món. Per tant, hi ha un element afectiu amb els personatges que ens fa seguir la història amb atenció més enllà de la llarga durada de l’òpera i la seva complexitat musical: és un amor invencible, esforçat, magnètic. Si l’òpera com expressió artística és una gran col·lecció de les passions humanes –venjança, amor, fidelitat, traïció, mort–, ‘Tristan und Isolde’ les conté totes en un llibret d’una altíssima qualitat literària.

Els papers protagonistes de Tristan i Isolde són de gran dificultat per els cantants: requereixen resistència –són hores i hores cantant amb poc descans–, força –s’han d’elevar sobre una massa orquestral molt intensa–, subtilesa psicològica, i a més ho han de fer en alemany. A més, hi ha un duet al segon acte que els manté cantant sense interrupcions durant prop de 40 minuts. En el cas d’Isolde, el repte és monumental, perquè la culminació del seu personatge són els 7 últims minuts de l’òpera, la famosa ària ‘Liebestod’ [Mort d’amor], que és més o menys fàcil amb la veu descansada, però tot un repte quan portes més de quatre hores treballant. La bona notícia és que les veus d’aquesta producció són d’una màxima garantia: la soprano sueca Iréne Theorin serà Isolda –ja ens va captivar fent el paper de Brunnhilde–, el tenor alemany Stefan Vitke serà Tristan –va cantar Siegfried amb grans honors fa tres anys–, i estaran acompanyats per les veus veteranes d’Alfred Dohmen (Marke) i Sarah Connolly (Brangäne). Millor, impossible.

Des de que Josep Pons es va fer càrrec de l’orquestra del Liceu, aquesta sona cada vegada millor i ha fet un salt qualitatiu enorme amb el repertori de Wagner. Josep Pons va començar a dirigir Wagner en el Liceu amb ‘L’or del Rin’ fa cinc temporades, i des de llavors hem de reconèixer que és un director superlatiu que entén a la perfecció la gran densitat harmònica de Wagner i sap tenir l’orquestra ben tibant. ‘Tristan und Isolde’ és una obra complicada en aquests aspectes, és una òpera llarga i de gran complexitat orquestral, cal modular molt bé els volums –per no ensorrar els cantants– i l’equilibri entre lirisme i força, i per això podem confiar en Pons, perquè és un director que fila molt prim amb Wagner. A més, aconseguirà un d’aquells miracles que només estan a l’abast dels bons directors: que les quatre (quatre!) hores de ‘Tristan und Isolde’ passin volant.