48 hores a la Costa Brava

Recorrerem la Costa Brava de sud a nord, i el primer municipi costaner que rep aquesta consideració és Blanes. Paga la pena aturar-s'hi. Després de passejar pels seus carrers, és més que recomanable la visita al Jardí Botànic Marimurtra. Carl Faust va ser un industrial alemany que va dedicar la primera part de la seva vida a fer-se prou ric com per poder construir el seu jardí somiat a Blanes. Un segle més tard, aquest recinte, de cinc hectàrees i força desnivell salvat per multitud d'escales i corriols, és una de les grans atraccions de la ciutat i no només una atracció turística, sinó un important centre de recerca en botànica i biologia. L'entrada, que s'allotja a l'antiga casa de Faust, d'un lleuger estil tirolès, ja ens avisa que l'indret que visitarem no segueix cap regla predecible. En un maremàgnum de verds i colors que malgrat tot conté un rigorós ordre intern, per la vessant de la muntanya de Sant Francesc i fins els penya-segats de Sa Forcanera hi trobem plantes representatives de tots els climes del món, palmeres monumentals, flors inversemblants, insectes feliços immersos en una pol·linització de primera qualitat i passejants bocabadats contemplant l'obra d'un visionari. Si voleu gaudir de l'espai amb més calma, podeu assistir als sopars i els concerts que es fan durant les nits d'estiu o fins i tot llogar l'espai per a celebrar-hi un casament.

Continuem pel sud. Propera parada: Lloret de Mar, concretament el bar més bonic de tota la Costa Brava. I un lloc ideal per executar-hi el tram final d’una seducció premeditada. Durant el dia podem gaudir de les vistes sobre un mar blavíssim i les roques de la Cala Banys sota els nostres peus. A la nit, l'indret esdevé íntim i romàntic i, malgrat estar a cinc minuts del centre de Lloret, només hi escoltarem el rumor de l'aigua i de les veus de les parelles enamorades. Les copes són d'altíssima qualitat. Un indret inoblidable i obligatori per descobrir l'altre Lloret.

La Cova de s’Infern és, amb diferència, un dels accidents geogràfics més al·lucinants del Cap de Creus. Una experiència al·lucinant. Una roca que, a causa de l’erosió de l’aigua, s’ha anat deformant fins a crear una cova amb una mena de piscina natural dins. Per tant: banyeu-vos-hi i arribareu gairebé al nirvana. El nom, per cert, prové del color rogenc que s’observa a l’aigua quan surt el sol. Per arribar-hi haureu de caminar uns deu minuts des del far.

En el camí de ronda més luxós i còmode de tota la Costa Brava, trobem un original templet mirador que recorda al del Jardí Botànic de Marimurtra, a Blanes. Està format de sis columnes i es troba al costat d'una petita plaça, la Plaça del Mirador, al costat del mar, concretament de la Punta de Pau. És un racó molt romàntic per la generació 'selfie' i una parada obligatòria per als visitants que fan el camí de ronda complet entre la Platja de Sant Pol i la de Sa Conca. 

Tossa de Mar acull un dels castells de Girona més emblemàtics. La construcció es remunta a l’any 1887 amb la jurisdicció per Alfons el Cast que qualsevol persona que pesqués prop del Castell hauria de pagar tribut al monestir de Ripoll. Actualment és l’únic exemple de població medieval fortificada que encara existeix al litoral català. Construït a inicis del s. XIII amb murs emmerletats, conserva gairebé la totalitat de l’àrea perimetral original. El pany de mur distribueix quatre torrasses i tres torres cilíndriques rematades per matacanes. Les torres més conegudes són la torre d’en Joanàs, que presideix la badia; la torre de les Hores, situada a l’entrada del pati d’armes, que deu el nom al fet que era l’únic lloc on hi va haver un rellotge públic, i la torre d’es Codolar, també coneguda com a torre de l’Homenatge, que presideix la platja d’es Codolar. La importància que va representar el Castell de Tossa de Mar va ser el seu paper com a Torre de defensa davant els pirates nòrdics, donada a la seva privilegiada vista.

Modernitzar el pica-pica i convertir-lo en tota una experiència gastronòmica. Aquest és el propòsit del Compartir. Amb els amics o amb la família, l’important és gaudir dels platets de la cuina més moderna i de la més tradicional en bona companyia, en un ambient distès i al privilegiat entorn Cadaqués. Des d’una amanida de tomàquets confitats amb crema de parmesà i gelatina de llimona al caneló de tonyina amb gustos mediterranis, un dels plats més característics del restaurant. De postres, els bombons líquids de xocolata amb sorbet de grosella negra o el pastís de formatge amb sorbet de cireres. Compartim?

Més coneguda com Cala dels Enamorats, aquesta petita cala és una mena de closa de mar que es recargola encerclant el mar i formant, ara sí, una petita piscina natural. No només és un racó idíl·líc i força tranquil, també ofereix unes vistes al·lucinants de Llança, el Port de la Selva i, fins i tot, el Cap de Creus. Una petita i desconeguda joia. Per arribar-hi el millor és anar-hi amb barca o caiac a través d'una obertura que l'enllaça amb el mar, però si us atreviu també podeu accedir-hi a peu. Amb bon calçat, això sí.

Qui diu que un xiringuito no pot tenir glamour? A Cala Bona, a uns 2 quilòmetres de Tossa de Mar, s’hi amaga un dels racons amb més encant de la Costa Brava. En un entrant de gairebé 100 metres dins del mar, amb unes aigües cristal·lines i un entorn natural amb aires caribenys, s’hi troba el Xiringuito Cala Bona. L’establiment està camuflat a la naturalesa tal i com si formés part del paisatge. Amb la mirada posada cap al mar, es serveixen tapes, amanides i paelles fetes amb llenya. Prohibit marxar sense tastar la sangria, els mojitos o els magnífics gintònics que serveixen. Ideal per venir-hi amb amics o muntar-se una escapada romàntica en un entorn que molts qualifiquen de màgic. Si us hem convençut no us despisteu perquè és un local que només obre durant la temporada d’estiu.

Està situat sobre un penya-segat i envoltat de cales: a Sant Sebastià de la Guarda. Per accedir a la terrassa no cal que us allotgeu a l’hotel, però pertany al restaurant de manera que mentre mengeu un arròs caldós o un bon plat de marisc de la llotja de Palamós, podeu contemplar les espectaculars vistes. I, de pas, les platges de Tamariu, Llafranc i Calella de Palafrugell. Impresionant, eh? Doncs en directe encara més. 

Considerat un dels jardins botànics més macos de Catalunya, on les espècies vegetals més característiques de la zona es barregen amb arbres i plantes procedents dels cinc continents, i s’integren, a la vora del mar, amb el bellíssim paisatge natural de la Costa Brava. Situats entre els municipis de Palafrugell (10 hectàrees) i Mont-ras (7 hectàries), en la comarca del Baix Empordà (Girona), els jardins són, per la seva singularitat, un espai únic. Naturalesa, art, cultura i història s’uneixen en aquest enclavament de 17 hectàrees que reuneix més de mil espècies botàniques procedents de tot el món, així com escultures de reconeguts artistes nacionals i internacionals.

A un racó de la platja de la Mar Menuda, a Tossa de Mar, trobem un petit paradís: una petita cala on es banyaven les dones. Explica la llegenda (que podreu contrastar parlant amb els més grans de la vila) que els homes es banyaven a la Platja Gran i les dones a la Mar Menuda. Aquesta cala petita, íntima i d’aigües tranquil·les, s’ha convertit, amb el temps, en la preferida de moltes famílies. A més, esclar, de lloc de peregrinatge de molts addictes a l’snorkel, ja que entre les seves roques hi ha una pila de peixos. Un d’aquells racons de la Costa Brava que s’ha de visitar. I, de pas, fototografiar!

L'Espai Carmen Thyssen, situat al monestir de Sant Feliu de Guíxols, és un centre dedicat a exposicions temporals perque, actualment, no compte amb una col·lecció permanent i mostra obres per artistes nacionals i internacionals de la col·lecció personal de la baronesa. Inaugurat a l'estiu de 2012 amb la mostra 'Paisatges de llum, de Gaugin a Delvau'. L'espai ha establert Sant Feliu de Guíxols al vertex de la Costa Brava amb Girona i Figueres.  

Si hi hagués un rànquing mundial de xiringuitos, aquest estaria en els llocs d’honor. I és que, potser, i sense ànim d’ofendre cap sensibilitat, estem davant l’hotel de platja perfecte. Una casa modesta que a penes destaca enmig el paisatge lunar del Cap de Creus, envoltada de pins i oliveres, allunyada del món i sense cobertura de mòbil: fins i tot hi ha pocs televisors, qui en necessita? Per completar el quadre hi tenim tres generacions d’una mateixa família que se’n fan càrrec i es presten –havent-hi una àvia, no podria ser de cap altra manera- a fer-te un altre plat si no t’agrada el menú del dia. Però el nostre tema és el xiringuito: funciona des del 1981, entre els mesos de juny i setembre aproximadament, i és chic sense passar-se, té 'groove' sense ser un antre de modernillos i manté un punt de lloc de pícnic en família que li acaba de donar el toc. Els divendres i dissabtes d’estiu hi ha dj’s i música en viu. Cal conduir per un camí de cabres per arribar-hi i, sobretot, no feu servir GPS perquè us perdreu; però paga la pena. Molt.

La Via Ferrada de la Cala del Molí de Sant Feliu de Guíxols és una ruta apta, fàcil i segura per a escaladors inexperts, però això no vol dir que no calgui prudència i, sobretot, confiar en el bon fer dels guies especialistes que ens proporcionaran material i indicacions per gaudir del grimpar pels penya-segats de la Costa Brava amb tota la seguretat necessària. Una vegada ben encordats i amb el casc reglamentari, segurament trobarem un moment per fer-nos un selfie amb la mar blava, les roques roges i els boscos verds de fons i quedar a les xarxes com uns atrevits exploradors. Això sí, si el mòbil cau al mar nosaltres no ens en fem responsables.

Us agrada el sushi? Que no us donin maki per llebre! El millor sushiman (bé, un dels millors) del món el tenim a casa nostra. Concretament a Cadaqués. Es diu Federico Filipetti,-tot i que tothom el coneix com a Fede-, i és un xef argentí format, entre altres llocs, al Bulli i al Celler de Can Roca. Filipetti és, també, un dels valors puixants del panorama gastronòmic gironí. No us ho creieu? Aneu al Haiku, aquest petit i pintoresc restaurant de Cadaqués cada dia més popular. Tot i que opta per una cuina tradicional japonesa, en Fede, aporta als plats el seu toc personal, gairebé mediterrani, convertint el sashimi, nigiri, maqui o tempures en experiències memorables. Per cert: Els vegetals, plantes, flors, herbes que utilitza les conrea ell mateix al seu hort. Si hi aneu, no us perdeu el carpaccio de vedella Kobe: per llepar-se’n els dits. 

Hi ha platges que s'han de veure, viure i gaudir. Un bon exemple és aquesta. Gola de Ter o la platja de la Fonollera és una de les platges més tranquil·les de la Costa Brava. I, alhora, una de les més singulars ja que és on desemboca el riu Ter de manera que podem trepitjar, alhora, aigua dolça i aigua salada. De fet, a mesura que ens apropem al mar, podem observar com el riu forma llacunes a la pròpia sorra. Ara a aquest paisatge idíl·lic sumeu-li la majestuosa presència de les Illes Medes al fons. Això sí, no espereu trobar dutxes ni ‘xiringuitos’, a la Gola de Ter l’única presència humana ens arriba a través d’unes quantes masies força llunyanes. En definitiva, una autèntica delícia que t'obliga a preguntar-te: "De debò cal agafar un avió per anar a una platja del Carib?"

Considerat un dels jardins botànics més macos de Catalunya, on les espècies vegetals més característiques de la zona es barregen amb arbres i plantes procedents dels cinc continents, i s’integren, a la vora del mar, amb el bellíssim paisatge natural de la Costa Brava. Situats entre els municipis de Palafrugell (10 hectàrees) i Mont-ras (7 hectàries), en la comarca del Baix Empordà (Girona), els jardins són, per la seva singularitat, un espai únic. Naturalesa, art, cultura i història s’uneixen en aquest enclavament de 17 hectàrees que reuneix més de mil espècies botàniques procedents de tot el món, així com escultures de reconeguts artistes nacionals i internacionals.

Els aiguamolls de l'Empordà constitueixen el conjunt marjalenc més important de Catalunya després del delta de l’Ebre. Antigament s'hi havia conreat arròs, pràctica que s'ha tornat a introduir, però la principal atracció dels aiguamolls és observar les més de 300 espècies d’aus que fan el seu peregrinatge cap a terres africanes. Les millors hores per observar els ocells són el matí i el capvespre, i les èpoques en què hi ha més espècies són les de les migracions (març/maig i agost/octubre), encara que durant tot l’any s’hi poden veure espècies interessants. A més a més, si ets aficionat a la fotografia, la llum del paratge és excepcional per captar instants amb la teva càmera.

El castell de Peralada, construit al segle IX amb el nom de Castell Toló, va ser el centre del comtat de Peralada i, actualment, està declarat bé cultural d’interès nacional. L’actual palau es va bastir després d’un incendi durant la invasió francesa de l’Empordà, a la croada contra Catalunya de Felip l’Ardit, l’any 1285. Cap al segle XIV es va començar a construir el palau gòtic, tot i que se’n conserven pocs vestigis de la construcció original ja que ha estat restaurat en diverses ocasions. El palau va ser adquirit el 1923 per Miquel Mateu i Pla. Actualment la propietat segueix en mans de la família Mateu i, durant els mesos de juliol i agost, els jardins romanen oberts amb motiu del Festival Castell de Peralada.

Can Baldiri no és, només, una de les fleques amb més història de Palafrugell,-va ser fundada l’any 1856-, també són els creadors d’uns dels millors croissants de les comarques gironines. Tant de mantega com de xocolata. Sense exagerar. Potser perquè, actualment, més de 150 anys més tard del seu naixement, continuen pastant i elaborant el pa de manera artesanal i matenint, sempre, la fórmula familiar. De fet, l’any 2014 l’Ajuntament li va concedir el Diploma al Mèrit Ciutadà per la seva trajectòria. Si hi aney, a més d’un parell o tres de croissants (si estan acabats de fer tocareu el cel) no podeu marxar sense tastar el pa de pagès. Impressionant. 

La geografia d’aquest tram de Costa Brava dóna com a resultat una de les platges d’aparença més atlàntica del litoral gironí. Durant un parell de quilòmetres, la rocalla i els penya-segats deixen pas a una platja de sorra blanca i fina i dunes d’alçada notable trencada per la desembocadura del Ter i que s’estén fins als peus del massís del Montgrí i les Illes Medes. De nord a sud –l’única manera de recórrer així la platja és fer-ho caminant- hi trobem, primer, la platja del Racó, a les darreries dels penya-segats de Begur; la platja de Pals, fonda, d’horitzó obert i perfecta per a fer-hi esports de vela; la platja de Mas Pinell, còmoda i urbanitzada, la Gola del Ter, un racó canviant segons les estacions on hi ha una platja per gossos i, ja tocant a l’Estartit, la platja de Riells, que limita amb els Aiguamolls de l’Empordà. Aquesta plana fluvial és perfecta per a les excursions en bicicleta des de Torroella de Montgrí, doncs a l’estiu la circulació i l’aparcament poden ser-hi missió impossible.

Aigua Xelida s’ha convertit en símbol de l'anhel de la vida lliure de l'ideari palafrugellenc i primera escala d’Un viatge frustrat, de Josep Pla. Només s’hi pot accedir a peu, des de l’urbanització del mateix nom i anar baixant fins trobar unes escales a mà dreta, o en barca. I, per tant, tot i que va ser la platja guanyadora l’any 2009 del programa ‘El paisatge favorit de Catalunya’, l’ocupació (per sort!) continua essent relativament baixa. De fet, fins al 1950 Aigua Xelida només es comunicava amb Tamariu per un camí de terra. En tot cas, anem al gra: la platja, formada per pedres i envoltada de roques i pinars, té una longitud d’uns 40 metres i una amplada d’uns dotze metres. I per què la recomanem? Doncs perquè és un racó meravellós i espectacular de la Costa Brava. Una platja a la qual s’hi ha d’anar (com a mínim!) un cop a la vida. O dos. O tres. O… ja ho capteu, oi?

Des de l’Ermita de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols Ferran Agulló va batejar la Costa Brava. La vista excepcional del Mar Mediterrani amb el seu litoral rocós, abrupte i ple d’energia s’absorbeix amb força des de dalt d’aquest magnífic racó que és un mirador excepcional de Sant Feliu de Guíxols. Com a bon exponent de l’Empordà, sempre hi bufa un vent purificador que et desperta i t’aclareix les idees convertint-lo en un magnífic lloc per anar a pensar i relaxar-se. És visita obligada per tot aquell que passa per la ciutat i un lloc clàssic per anar-se a fer milions de fotos per emmarcar.

Roques Planes és una de les platges més peculiars de la Costa Brava. D’entrada perquè està situada en un cap rocallós i plena de roques de formes arrodonides. I, a més, tot just davant hi ha una sèrie d’illots rocallosos al·lucinants com la Roca de Ses Gavines i els Esculls de les Cigales. Tot i que molts banyistes (nudistes o vestits) opten per estendre la tovallola damunt les roques, la cala també té un petit espai de sorra fina ideal per prendre el sol. Per rematar-ho, es tracta d’una platja ideal per fer snorkel. Sens dubte, una de les platges més al·lucinants i inoblidables de la Costa Brava. 

La Cova d’en Gispert és la més llarga i espectacular de la Costa Brava. Està situada entre les cales d’Aiguablava i Aiguaxelida i, per tant, la millor manera d’arribar-hi és amb caiac, sortint des de la primera. Tot i que també es pot sortir des d’Aiguaxelida o, fins i tot, Tamariu. En qualsevol cas, l’excursió també paga molt la pena.  No us deixeu enganyar per l’estretor de l’entrada: la cova d’en Gispert té una longitud de gairebé 150 metres i la podreu recórrer en caiac fins al final. A més, té dues parts ben diferenciades: la Galeria, que ocupa els primers 90 metres des de l’entrada, i la Sala Final on trobarem una petita illa rocosa,-que molts anomenen ‘Taula’,-, on podrem seure. Pocs metres abans del pòrtic que condueix a la Sala Final, s’obre una bifurcació que permet un pas subaquàtic a la sala. Que la cova és espectacular, però, no ho diem només nosaltres: Durant la dècada dels 60, i impressionat per la seva acústica, Dalí va organitzar un concert de cant privat a la Sala Final. A més, a mitjans d’agost (normalment els dies 21 i 22), quan els raigs del sol arriben fins al final de la cova, normalment s’organitza el Despertar del sol de la Cova d’en Gispert’: una emocionant expedició en caiac poc ababns de la sortida del sol per contemplar el naixement del dia des de dins. Una experiència inoblidable.

Les Gavarres són un massís que conforma fortament el caràcter i l’aspecte de l’Empordà i provoca situacions curioses com ara que La Bisbal d’Empordà i Quart –aquest darrer, ja a la comarca del Gironès- comparteixin una economia fortament basada en la terrissa que beu de la mateixa matèria primera, l’argila vermellosa del massís, però estiguin separats per una carretera de mala mort que salva les muntanyes durant un malson de pocs quilòmetres però centenars de revolts. Malson per als conductors prudents i els que es maregen al cotxe, és clar, perquè pels copilots despreocupats les vistes són magnífiques, especialment si pugem fins al turonet on s’alça l’església de Santa Pellaia. Aquest nucli data de l’edat mitjana i l’església està documentada des del segle XIII. Des del cim d’aquests 350 metres, hi veurem des del Cap de Creus fins a les Guilleries i hi podrem experimentar la calma profunda, medieval, d’aquest tros de país gairebé intocat.

El Museu Dalí no necessita presentació. Inaugurat l’any 1974 i construit sobre les restes de l’antic Teatre Municipal de Figueres, és considerat l’última gran obra de Salvador Dalí. De fet, va ser concebut i dissenyat per l’artista amb l’objectiu d’oferir al visitant una autèntica experiència i endinsar-lo en el seu particular i genial univers. Dins, la col·lecció permet copsar la trajectòria artística de Dalí, des de les primeres experiències artístiques més centrades en l’impressionisme i el cubisme, el surrealisme, la mística nuclear i la passió per la ciència, fins arribar a les últimes obres que va pintar. A més, també hi trobem obres d’Antoni Pitxot, El Grego i Duchamp entre d’altres. Dues curiositats: Dalí va ser batejat a l’església del davant i, com sabem, està enterrat en el mateix teatre.

El Far de Sant Sebastià és el lloc on es diu que van a estimar-se tots els enamorats de Palafrugell i rodalies i no n’hi ha per menys. Enmig del conjunt monumental de Sant Sebastià de la Guarda i declarat bé cultural d’interès nacional, aquest far del segle XIX és una de les insígnies del municipi. Al seus peus, hi ha un mirador que és parada obligatòria des d’on hi veureu tot el litoral de la Costa Brava Centre i les siluetes muntanyoses que l’envolten. I si el far us ha deixat corpresos, no us perdeu la torre de guaita, una construcció del segle XV hereva de l’època en què la Costa Brava es veia assaltada pels pirates. Des del cim de la torre,  hi trobareu una inigualable vista panoràmica de l’Empordà, un paisatge que és un regal per qualsevol instagramer. Quan baixeu de la torre atureu-vos als pisos entremitjos, que funcionen com a galeria d’art i sovint acullen exposicions. 

Josep Pla ho tenia clar: “No crec que n'hi hagi cap, en aquest país ni en molts d'altres països, de semblant”. La Casa-Museu Dalí és una petita casa de pescadors, situada a Portlligat, on el pintor va viure i treballar habitualment des del 1930 fins a la mort de Gala, l’any 1982. Per dins, té una estructura laberíntica i un munt de petites sales, i, a més, la decoració està formada per objectes inconnexos que Dalí va anar col·leccionant. Per fora, destaca l’ou gegant a dalt del teulat ja que, segons l’artista, es tractava d’una casa “intrauterina”. Per cert, per la casa, convertida en museu des de la mort de Dalí, hi van passar personalitats de l’època com Walt Disney o la Duquesa de Windsor.

El punt més oriental de la Península Ibèrica –encara que fos Alacant qui s’apropiés de l’eslògan 'Amanecer de España'- és també la part més salvatge de la Costa Brava, una autèntica Finisterre tan espectacular com traïdora, sembrada de ruïnes de fa mil anys i encara molt gelosa dels seus secrets més ben guardats. Un d’ells, que compartirem  generosament amb vosaltres, és la Cala Tavallera, situada a uns dos quilòmetres del Port de la Selva però només accessible a peu a través del GR11, el sender que connecta el Mediterrani amb l’Atlàntic.  En alguns blocs i guies asseguren que és accessible en 4x4, però de tota la vida la forma més segura per arribar-hi sense deixar-s’hi les banyes ha estat mitjançant una caminada d’unes dues hores que culmina en un merescut premi: una cala pràcticament deserta estiu i hivern, on hi ha un refugi per pernoctar i les albes hi tenen gust de naixement d’un món nou. El fons marí és espectacular i compta amb una espessa pradera de posidònia. A ple estiu s’hi reuneixen moltes petites embarcacions, però a principis o finals de temporada segur que no us hi troba ningú. Per assegurar-se que el refugi està en bon estat i disponible, el millor és trucar a l’ajuntament.

La Cala del Senyor Ramon és la platja nudista per excel·lència del Baix Empordà. Una generosa franja de sorra gruixuda s’aboca a un mar totalment obert a llevant i dos parèntesis de rocalla la tanquen al nord i al sud, com per preservar-ne l'intimidat dels banyistes. De fet, la Cala del Senyor Ramon només és accessible des de mar i des d’un camí que salva un desnivell de centenars de metres a través d’una finca privada i acaba en una esplanada a tocar de la platja on us cobraran 6 euros per aparcar-hi. Podeu deixar el cotxe de franc amunt de tot, però la tornada, després d’un matí al sol, és garantia de lipotímia. Connectada al món només per la tortuosa carretera de Tossa a Sant Feliu de Guíxols, és la típica platja ideal per endur-s’hi l’entrepà i la nevera i gaudir-hi tot el dia banyant-s’hi, fent snorkel i jugant a detectar badocs amb binoculars amagats al bosc proper.

Les ruïnes d’Empúries és un dels dos assentaments grecs que, fins a dia d'avui, coneixem a la península Ibèrica. Es tracta d'un conjunt històric que engloba diferents cultures: els grecs (segle VI aC.) i els romans (any 218 aC.), tot i que la majoria de les restes visibles actualment corresponen a l'època en què la ciutat grega i la romana estaven unides en un sol municipi. De la ciutat romana cal destacar els mosaics de les grans domus (cases), el fòrum o la porta principal de la muralla. I de la ciutat grega, destaquen el temple d'Asklepios i l'escullera hel·lenística. 

La pujada al Castell del Montgrí bé es mereix ser recordada amb un selfie de tota la colla als merlets d’aquesta construcció inacabada que vigila, gairebé mil anys després de la seva construcció, tota la plana de l’Empordà i les Illes Medes. Des de l’ermita de Santa Caterina, a la que es pot arribar en cotxe durant tot l’any excepte de juny a setembre, la pujada és d’una horeta i escaig. A mig camí hi trobarem un altre punt que sembla expressament pensat per a l’autopromoció a les xarxes: el Coll de la Creu. L’excursió sortirà bé sempre i quan aneu ben calçats –tot el camí és pura roca-, porteu aigua de sobres i eviteu les hores centrals del dia, doncs no hi trobareu ni una mala ombra on aixoplugar-vos. 

Que l’Escala és una vila marinera plena d’encant és tan obvi com dir que el sol surt cada dia o que el mar és salat. No obstant això, d’entre els mil i un racons que amaga el seu litoral, és impossible no enamorar-se de la Mar d’en Manassa, que a l’estiu acull els concerts del festival Portalblau recollint les que són de ben segur les millors vistes de tota la població. Si el dia és clar, des d’allà hi podreu veure Empúries i Roses esperant precioses a l’altra banda del mar i convertides en mil llumetes quan es fosc. Si passegeu per la Mar d’en Manassa en bona companyia i buscant un moment per emmarcar, aneu-hi a l’alba o a la caiguda del sol i els colors que tenyeixen el paisatge us convertiran en protagonistes d’una escena de pel·lícula.

Salvador Dalí i Josep Pla ja ens en parlaven, però poca gent l’ha vista amb els seus propis ulls. Cal arribar fins al far del Cap de Creus des de Cadaqués per una carretereta que crida a la prudència i, des d’allà, davallar a peu pel llit sec d’una riera uns 30 minuts per arribar a un paratge amabilíssim, de suaus contorns arrodonits per mates de ginesta, molt diferent de l’escairat aspecte d’altres entrants d’aquesta costa salvatge. Probablement el nom enjogassat d’aquesta cala prové de la dolçor del paisatge: ens hi trobarem un acollidor raconet de sorra que dóna a un braç de mar protegit de la tramuntana amb unes aigües totalment transparents i quietes que allotgen una extensa pradera de posidònia –recordeu que està protegidíssima. És molt, molt, molt bonica i, si us hi quedeu a dormir una nit de principis d’estiu, el sol sobre els vostres caps a l’alba us farà viure un d’aquells moments intensos de la vida.

És un dels espais més al·lucinants de la Costa Brava. Un paradís amb uns paisatges de mar i muntanya per caure d'esquena. El millor de tot? Que, tot i que a vegades sembla la fi del món, el tenim a un cop de cotxe. Per això,-i perquè som uns enamorats del Cap de Creus-, hem fet aquesta petita guia amb itineraris, platges i restaurants que heu de tastar si hi aneu. A més, és clar, de recórrer el parc natural.

El rastre de la factoria Adrià s’escampa cada vegada més per tota la geografia a través dels locals que obren els seus deixebles criats a les cuines de l’Albert i en Ferran Adrià. És el cas del Sa Lola de Blanes i el seu concepte 'bar gastronòmic' com a paraigües d’una carta centrada en el món de la tapa creativa. És aquesta la influència que tant en Rafa Salinas (xef) com l’Albert Mir (cap de sala) han mamat del seu pas pel Tickets de Barcelona i que ara apliquen cada dia amb un ull posat a la sofisticació i l’altre a la diversió. De la tapa sobretot n’agafen el concepte de compartir perquè la resta és una bogeria: filipinos de foie, calamars penjats, musclos a la brasa, escamarlans al fum, llagostins corn-flakes o les olives esferificades d’anxova. Aquesta última, una clara picada d’ullet a l’univers Adrià.