50 platges de la Costa Brava que has de conèixer

Cala Portaló és una de les platges més al·lucinants de la Costa Brava. Les (nostres) raons: És una cala completament verge situada en un entorn immillorable: a prop del far del Cap de Creus. Continuem: el camí per accedir-hi no és, precisament, bufar i fer ampolles, fet que la converteix, per tant, en una platja força íntima. De fet, fins i tot a ple agost s’hi veu poca gent. I, a diferència d’altres cales de l’entorn, la superfície és de sorra i no de pedra. Necessiteu més raons? Està envoltada de penya-segats i parets roscalloses. Per arribar-hi: Cal seguir el camí que va des de Cadaqués fins al far i desviar-se a l’esquerra quan s’uneix amb el sender que ve de Port de la Selva, abans d’arribar a l’antic Club Med. Calçat còmode, protector solar i a gaudir! 

Cala Senià és on estiuejava Truman Capote. Forma part de l'escarpat entre Cala Es Castell i Cala el Crit i és un enclavament verge envoltat de penya-segats i coronada per una gran casa, on vivia l'escriptor. Al capvespre, de fet, l'ombra dels pins es projecta damunt d'aigua, completament neta. Per arribar-hi, cal caminar més o menys un quilòmetre des de Es Castell. Paga molt la pena i no només per l'entorn, absolutament al·lucinant, també perquè l'ocupació sempre és relativament baixa.

El punt més oriental de la Península Ibèrica –encara que fos Alacant qui s’apropiés de l’eslògan 'Amanecer de España'- és també la part més salvatge de la Costa Brava, una autèntica Finisterre tan espectacular com traïdora, sembrada de ruïnes de fa mil anys i encara molt gelosa dels seus secrets més ben guardats. Un d’ells, que compartirem  generosament amb vosaltres, és la Cala Tavallera, situada a uns dos quilòmetres del Port de la Selva però només accessible a peu a través del GR11, el sender que connecta el Mediterrani amb l’Atlàntic.  En alguns blocs i guies asseguren que és accessible en 4x4, però de tota la vida la forma més segura per arribar-hi sense deixar-s’hi les banyes ha estat mitjançant una caminada d’unes dues hores que culmina en un merescut premi: una cala pràcticament deserta estiu i hivern, on hi ha un refugi per pernoctar i les albes hi tenen gust de naixement d’un món nou. El fons marí és espectacular i compta amb una espessa pradera de posidònia. A ple estiu s’hi reuneixen moltes petites embarcacions, però a principis o finals de temporada segur que no us hi troba ningú. Per assegurar-se que el refugi està en bon estat i disponible, el millor és trucar a l’ajuntament.

Entre Cala Tamariua i Cala Fornells trobem Cala Cativa, una (molt) petita platja verge propera al Cap de Creus i, força desconeguda per la majoria. La millor manera d’accedir-hi és a través del camí de Ronda que va cap a Cala Tamariua o, si en teniu, amb caiac. No espereu trobar, això sí, una platja on instal·lar la tovallola perquè si aneu amb família pràcticament no hi cabreu. Curiosament, Cala Cativa amaga una història al·lucinant: Les despulles d'un vaixell del segle I aC i que transportava 100 àmfores de vi entre l'Hospitalet de Llobregat i Narbona. 

La Costa Brava té cales espectaculars a les quals, per desgràcia, és difícil accedir-hi. Una d’elles és Cala Marquesa, a Begur. La millor manera d’arribar-hi és per mar, des de Cala Tamariu o la Platja d’Aiguablava, però paga molt la pena: D’entrada, perquè el recorregut està envoltat de penya-segats d’allò més fotogènics com la Cova d’en Gispert. O Cala Marquesa: una petita (de 7 per 17 aproximadament) platja de còdols i aigües cristal·lines protegida per unes parets de pedra i un imponent illot rocós al mig.  Si aconseguiu arribar-hi, no en voldreu sortir. A més, normalment l'ocupació (fins i tot al mes d'agost) és molt baixa.

Platja Fonda és una de les cales més curioses de la Costa Brava: està als peus d’un penya-segat que li dóna ombra, envoltada d’una gran ‘paret’ que la protegeix. I, de fet, per accedir-hi haureu de baixar unes quantes escales. Tot i que durant els mesos d’estiu a vegades hi veiem un ‘xiringuito’, és ben bé un amagatall salvatge. L’aigua presenta tonalitats fosques, degut al color de la sorra (fosca i gruixuida) i l’ombra de la gran roca. S'ha de veure. 

Els altempordanesos tenen el Cap de Creus i els baixempordanesos, la Cala Estreta. És immensament més modesta però resulta molt adequada per a l’Empordanet, on Josep Pla hauria considerat de molt mal gust qualsevol mena d’excés i opulència. La bona notícia és, alhora, dolenta: durant l’estiu, el trànsit rodat hi és prohibit i per arribar-hi cal caminar uns 45 minuts des de la platja de Castell pel camí de ronda o bé –atenció- només 20 si remunteu el camí de servei que passa per sota les torres elèctriques des de l’aparcament de Castell. L’esforç, però, és directament proporcional a l’espectacularitat d’aquest conjunt de cales nudistes, lluminoses, obertes a Llevant i molt aptes per a matins assolellats d’hivern, que fins i tot a ple estiu romanen relativament tranquil·les a causa de la passejada que cal per arribar-hi. Si a la caseta de pescadors, que data del segle XV, hi trobeu un senyor de cabells blancs, saludeu-lo: es diu Quico i des de fa anys que hi viu. No té televisió ni ràdio perquè diu que disposa d’una pantalla d’infinites polzades enfocada a l’horitzó, però us indicarà a quina roca cal enfilar-se per trobar unes línies de cobertura mòbil segons tingueu una o altra operadora. Només us en podem dir una cosa més: hi heu d’anar almenys un cop a la vida.

Cala Ferriol és una petita cala verge, de còdols i aigües cristal·lines que pertany al Parc Natural del Montgrí. No té cap tipus de servei i per arribar-hi haurem de caminar una hora, des de Cala Montgó o l’Estartit, o bé accedir-hi en vaixell. En tot cas, si opteu per la primera opció no patiu perquè és de dificultat moderada i els paisatges del parc són una autèntica passada. I ara ens direu: “però si a la Costa Brava hi ha moltes cales com aquesta”. Doncs no, perquè en ella desemboca un petit rierol que baixa de dalt de les muntanyes i, a més, hi ha uns petits illots (els illots de Cala Ferriol) que quedaran fantàstics a Instagram. I, si encara no heu sucumbit del tot al poder d’aquesta xarxa social, podeu prendre el sol, contemplar el paisatge o practicar snorkel. Això sí, tot i que està allunyada del centre urbà, a l’estiu és força habitual veure-hi algunes embarcacions. 

Com moltes altres cales que formen part del Cap de Creus, Cala Rostella és força al·lucinant. Una petita cala verge d'aigües cristal·lines envoltada de pins que, fins i tot a ple agost, sol estar relativament buida. La raó? La zona urbana més propera - Roses-, està a gairebé set quilòmetres. La superfície de la platja és de còdols i, gràcies als pins, l'aigua adquireix un al·lucinant color blau turquesa. La mala (o bona per depèn de qui) notícia és que per accedir-hi haurem de deixar el cotxe i baixar per un corriol pedregós que té un desnivell d'uns 90 metres. El trajecte a peu és només d'uns quinze o vint minuts, però esclar, per fer-lo cal portar bon calçat esportiu. Això sí, us prometem que el resultat (arribar a Cala Rustella) paga la pena. I molt. No us direm que aprofiteu la baixada per fer alguna foto -tot i que ho petaríeu a Instagram-, però sí que intenteu mirar cap a baix. La bellesa és indescriptible.

Està allà on Jesucrist va perdre l'espardenya, però hi ha molts motius per visitar Sa Sabolla: D'entrada, el camí de Ronda des del qual s'hi accedeix és una autèntica delícia pels sentits. Una experiència un xic llarga, però que s'ha de veure i viure. I sí, ho heu llegit bé: només s'hi pot accedir a peu o en barca. La cala, d'aigües gairebé cristal·lines i superfície de còdols, està completament envoltada de roques de pissarra i és, amb diferència, una de les platges més solitàries de la Costa Brava. Ras i curt: És molt difícil que hi trobeu més de vint persones. 

Aigua Xelida s’ha convertit en símbol de l'anhel de la vida lliure de l'ideari palafrugellenc i primera escala d’Un viatge frustrat, de Josep Pla. Només s’hi pot accedir a peu, des de l’urbanització del mateix nom i anar baixant fins trobar unes escales a mà dreta, o en barca. I, per tant, tot i que va ser la platja guanyadora l’any 2009 del programa ‘El paisatge favorit de Catalunya’, l’ocupació (per sort!) continua essent relativament baixa. De fet, fins al 1950 Aigua Xelida només es comunicava amb Tamariu per un camí de terra. En tot cas, anem al gra: la platja, formada per pedres i envoltada de roques i pinars, té una longitud d’uns 40 metres i una amplada d’uns dotze metres. I per què la recomanem? Doncs perquè és un racó meravellós i espectacular de la Costa Brava. Una platja a la qual s’hi ha d’anar (com a mínim!) un cop a la vida. O dos. O tres. O… ja ho capteu, oi?

És cosina germana de Treumal: les separen poques cales, però tot un món de diferència. A Santa Cristina, el “desarrollismo” va estar a punt de fer-hi estralls a mitjans del segle passat. Finalment, però, el seny, i l’estima del poble de Lloret per aquest paratge on s’alça l’ermita de la patrona local van triomfar en forma de fràgil equilibri entre uns equipaments turístics que llepen la vora de la mar i una massa de pins intensament verda que aconsegueix dotar el flanc sud, on hi ha una vella casa de pescadors, d’un decidit caràcter feréstec. El pintor Joaquin Sorolla va immortalitzar la llum, els verds i els blaus de Santa Cristina en un dels seus quadres més rabiosament mediterranis. És ideal per a lluir-hi grans ulleres de sol i pamela a l’estil d’estrella de cinema decadent.

A prop de Sa Tuna i protegida per unes altes parets de roca, trobem una petita meravella: S'eixugador. Una petita cala de 50x15 metres, sorra gruixuda i cap servei. Sol estar força buida i tranquil·la, fins i tot a ple agost, menys quan algú, fent el Camí de Ronda la descobreix o decideix fugir de la genial però massificada Sa Tuna. Si opteu per Cala s'Eixugador, no oblideu el material per fer snorkel perquè l'entrada a l'aigua és molt suau i podreu veure pops, sípies, peixos de colors, etc... Per cert: a l'arribar no oblideu aturar-vos al mirador de fusta i fer un parell de fotos. 

Sí, ja sabem que és una de les platges de la Costa Brava amb més alta densitat de tovalloles per metre quadrat al pic de l’estiu, però no ens direu que, a l’hivern i fins Sant Joan, no és una autèntica delícia. Aquest antic poblet de pescadors reconvertit en meca estival de les classes adinerades catalanes no ha perdut l’encant pel camí, i veure la gent –allà tothom és guapo- que surt de casa amb el banyador posat i es llança a l’aigua té la seva gràcia, encara que només ho puguem gaudir de manera vicària. L’oferta de restaurants i bars és gairebé infinita, però invariablement cara: Calella és un dels destins de més categoria de la Costa Brava. La forma de viure “mediterràniament” es va inventar aquí en un vespre d’un llunyà mes d’agost.

Aigües transparents i, en general, pedres o sorra gruixuda. Colera és una de les zones preferides per aquell (petit) tant per cent de la població que odia arribar a casa amb tres quilos de sorra fina al damunt. Una de les platges més al·lucinants (i amagades) d’aquesta comarca de l’Alt Empordà és la del Carbassó, d’uns 50 metres de llarg. Traieu la càmera perquè la necessitareu: enmig de la platja hi ha un illot rocallós de diverses tonalitats grisenques espectacular. Això sí: si el que voleu és nedar i oblidar-vos de tot, aquesta no és la vostra platja. Aquí hi ha roques i l'aigua és relativament poc profunda, tot i que ideal per practicar snorkel. Però s'ha de veure. 

Hi ha platges que s'han de veure, viure i gaudir. Un bon exemple és aquesta. Gola de Ter o la platja de la Fonollera és una de les platges més tranquil·les de la Costa Brava. I, alhora, una de les més singulars ja que és on desemboca el riu Ter de manera que podem trepitjar, alhora, aigua dolça i aigua salada. De fet, a mesura que ens apropem al mar, podem observar com el riu forma llacunes a la pròpia sorra. Ara a aquest paisatge idíl·lic sumeu-li la majestuosa presència de les Illes Medes al fons. Això sí, no espereu trobar dutxes ni ‘xiringuitos’, a la Gola de Ter l’única presència humana ens arriba a través d’unes quantes masies força llunyanes. En definitiva, una autèntica delícia que t'obliga a preguntar-te: "De debò cal agafar un avió per anar a una platja del Carib?"

Una altra platja immensa, aquesta vegada de més de sis quilòmetres, on podrem trobar un raconet tranquil entre les dunes fins i tot a ple estiu. A tocar dels Aiguamolls de l’Empordà, estesa a la plana formada per la desembocadura del Fluvià, forma part de la badia de Roses però el fet d’estar allunyada dels nuclis urbans més populosos la converteix en una de les menys massificades d’aquesta zona i un dels pocs indrets de la Costa Brava on està expressament autoritzada i regulada la pràctica del kitesurf. També és perfecta per tota la resta d’esports de vela, ja que està extraordinàriament oberta a tots els vents. El paradís dels que sobrevolen les onades pot ser, de vegades, un xic traïdor per als qui es banyen, doncs s’hi experimenten fortes corrents i la prudència sempre és poca. Compta, però, amb un fort desplegament d’efectius socorristes, així que relax.

Si parlem de Lloret i de les seves platges, sens dubte heu de conèixer Sa Boadella. Una cala nudista, també apta per als que fan servir banyador. És un indret gairebé verge, rodejats de penya-segats i roques granítiques. És de les poques platges que es conserva lliure d’edificacions. Aquesta platja està situada a la carretera que va de Blanes a Lloret, entre la platja de Santa Cristina i la de Fenals. Per accedir-hi, s’ha de recórrer un camí de terra d’uns 200 metres. La tranquil·litat, ja sabeu que té un preu.  

És la platja que va veure néixer 'Mediterráneo', de Joan Manuel Serrat. Una mobilització popular massiva va salvar el paratge de la urbanització i a Castell hi perviu intensament el paisatge verge i la llegenda. Les dues cases nobles que la flanquegen a nord i sud van allotjar personalitats com MarleneDietrich o Salvador Dalí. S’hi arriba des de l’autovia de Palafrugell a través d’un camí en bones condicions però que convida a la conducció prudent. Pagueu l’aparcament sense recança: la recaptació es reinverteix íntegra en la conservació del paratge. Gaudiu del canyissar de la riera d’Aubí i dels ànecs i amfibis que hi viuen, feu un pícnic sota la pineda impenetrable pel sol, pugeu al poblat iber de la Punta de la Corbetera, perdeu-vos pel bosc a la recerca de la Caseta d’en Dalí, que té la porta surrealistament torta; visiteu les cales properes on hi ha racons impressionants i ni una línia de cobertura de mòbil. A l’estiu hi ha lavabos, quiosc i lloguer de caiacs, però també és la platja ideal per a l’hivern, doncs queda totalment arrecerada de la tramuntana.

Si mai heu de recomanar una platja “costabravenca” a algú resident al Maresme, Barcelona i la Catalunya interior, proposem aquesta com a recurs més a l’abast. Però no la posem només per usar-la en cas d’urgència, sinó perquè Treumal és una meravella que s’estén al llarg de 400 metres als peus d’un paratge protegit, Pinya de Rosa, on hi ha un sorprenent jardí botànic ple de cactus. A l’estiu compta amb quiosc, aparcament vigilat i lloguer d’hamaques i durant la resta de l’any és un indret tranquil on se sent cantar els ocells que habiten el jardí botànic i s’hi organitzen trobades de ioga. I tot plegat sense ser, tampoc, la fi del món: és a cinc minuts en cotxe del centre i hi ha cases a prop, però són de luxe i la majoria no fan gens de mal de mirar.

És la primera platja de l’extrem nord del litoral català. De pins tampoc no és que en quedin gaires però a canvi la companyia més probable és la dels pops i els peixos. Només està a uns 500 metres de la platja gran de Portbou pel camí de ronda, però hi ha trams que són més aptes per a les cabres que per a les sandàlies, així que la majoria dels dies amb prou feines hi trobareu algun esforçat nudista. Per arribar-hi cal travessar les Tres Platgetes, que tampoc no estan malament i són un lloc molt adient per a un dia en família; però el premi queda encara una mica més enllà –ni hi penseu d’anar-hi en dies de mala mar o risc de llevantada- i és un racó de còdols petit com un cop de puny, envoltat de penya-segats negres, amb el fons marí exuberant del Cap de Creus i la sensació d’estar molt a prop de la fi del món.

Per molt que hi anem a fer un diumenge d’entrepà i diari esportiu, un no pot deixar d’emocionar-se una mica per tot el que significa aquesta platja. Hi van desembarcar fenicis, grecs i romans i hi van aixecar les seves ciutats; més tard el romànic hi deixà també petja en forma del poblat medieval de Sant Martí d’Empúries, i el segle XXI ens hi procura coses més pragmàtiques però necessàries, com quioscos i hotels belleépoque amb hort propi. De centenars de metres de llargada, és una opció fantàstica per al descans després de visitar el jaciment de ruïnes gregues i romanes i menjar un arròs a l’Escala.

Sí, Begur té un munt de platges al·lucinants, per què triar precisament aquesta, que no té cap servei? A banda que no està tan sobresaturada de gent guapa com Sa Tuna o Aiguafreda, ens agrada perquè és l’única platja nudista a la Costa Brava centre, perquè els colors intensament vermellosos de la roca que emergeix a la badia la converteixen en una cosa rara i viva, perquè la forma semicircular en fa una platja molt acollidora, perquè roman relativament poc freqüentada per colles o criatures, doncs cal caminar força per arribar-hi des del Camí de Ronda, i perquè en realitat les platges que molen són les que no tenen ni quiosc de gelats i et permeten creure per una estona que la resta de la vida no existeix. L’únic inconvenient és que les altes parets dels penya-segats que l’envolten hi aboquen ombra a partir de mitja tarda, així que aprofiteu-hi bé el matí.

Els paisatges d’aquest tram de la Costa Brava central són brutals, però la història que els envolta encara és més extravagant. Aquest petit entrant a recés dels penya-segats sota el castell de Cap Roig, situat entre Mont-ras i Calella de Palafrugell, s’anomena així perquè la mestressa del paratge, la senyora Woevodsky, hi baixava en burro per banyar-s’hi nua. Que la dona no fos russa sinó britànica no ens espatllarà ni la llegenda ni l’excursió pels senders que davallen des del jardí botànic de la finca fins aquest entrant de roca vermellosa, d’aigües sempre tranquil·les i immensa soledat, oficialment registrat com cala Massoni. A pocs metres en direcció sud hi trobarem la cala del Crit, que pren aquest nom d’una llegenda de pirates i, poc després, la de la Fontmorisca, que com el seu nom indica conté una font i hi havia més pirates. Encara més al sud hi ha la cala del Vedell, que fins fa poques dècades allotjava una colònia d’aquests mamífers marins, ara ja desapareguts al Mediterrani. Les tres cales pertanyen a Mont-ras, un poblet uns quants quilòmetres terra endins que va comprar un tros de costa a Palafrugell perquè els seus joves poguessin fer la mili a la Marina Reial. Els serrells d’aquesta compravenda es van arrossegar fins fa poc: Palamós, Mont-ras i Palafrugell s’esbatussaren durant anys per la titularitat de les Illes Formigues, un arxipèlag de pocs metres quadrats que ha costat al vida a molts mariners i on Roger de Llúria va apuntar-se una victòria tot faroleja

La Cala del Senyor Ramon és la platja nudista per excel·lència del Baix Empordà. Una generosa franja de sorra gruixuda s’aboca a un mar totalment obert a llevant i dos parèntesis de rocalla la tanquen al nord i al sud, com per preservar-ne l'intimidat dels banyistes. De fet, la Cala del Senyor Ramon només és accessible des de mar i des d’un camí que salva un desnivell de centenars de metres a través d’una finca privada i acaba en una esplanada a tocar de la platja on us cobraran 6 euros per aparcar-hi. Podeu deixar el cotxe de franc amunt de tot, però la tornada, després d’un matí al sol, és garantia de lipotímia. Connectada al món només per la tortuosa carretera de Tossa a Sant Feliu de Guíxols, és la típica platja ideal per endur-s’hi l’entrepà i la nevera i gaudir-hi tot el dia banyant-s’hi, fent snorkel i jugant a detectar badocs amb binoculars amagats al bosc proper.

La geografia d’aquest tram de Costa Brava dóna com a resultat una de les platges d’aparença més atlàntica del litoral gironí. Durant un parell de quilòmetres, la rocalla i els penya-segats deixen pas a una platja de sorra blanca i fina i dunes d’alçada notable trencada per la desembocadura del Ter i que s’estén fins als peus del massís del Montgrí i les Illes Medes. De nord a sud –l’única manera de recórrer així la platja és fer-ho caminant- hi trobem, primer, la platja del Racó, a les darreries dels penya-segats de Begur; la platja de Pals, fonda, d’horitzó obert i perfecta per a fer-hi esports de vela; la platja de Mas Pinell, còmoda i urbanitzada, la Gola del Ter, un racó canviant segons les estacions on hi ha una platja per gossos i, ja tocant a l’Estartit, la platja de Riells, que limita amb els Aiguamolls de l’Empordà. Aquesta plana fluvial és perfecta per a les excursions en bicicleta des de Torroella de Montgrí, doncs a l’estiu la circulació i l’aparcament poden ser-hi missió impossible.

El fons marí, totalment cristal·lí, la sorra semi gruixuida i les cases de pescadors són dos dels elements més característics de Cala S'Alguer, una platja completament verge que sembla aturada en el temps. Gairebé mai està massificada,- de fet és de les més tranquil·les de la Costa Brava fins i tot a ple estiu-, i, gràcies a les casetes de colors del voltant, forma un quadre d'una bellesa incomparable. Potser ens estem posant molt bucòlics, però quan hi aneu, ho entendreu. De fet, l'any 2004 va ser declarada per la Generalitat de Catalunya com a Bé Cultural d’Interès Nacional.  Ara bé, si és tan tranquil·la és, principalment, perquè no s'hi pot accedir amb cotxe. De fet, per arribar a la cala haureu de travessar un bosc de pi blanc, d'uns 200 o 300 metres. A l'entrar, el primer que veureu, a més de la immensitat del mar, són les casetes. Cala s'Alguer era, de fet, un antic nucli de pescadors, originari del segle XVI, i totament integrat a l'entorn. La platja fa uns 60 metres de llargada i, evidentment, no disposa de dutxes, lavabos ni serveis. I tampoc cal. 

Roques Planes és una de les platges més peculiars de la Costa Brava. D’entrada perquè està situada en un cap rocallós i plena de roques de formes arrodonides. I, a més, tot just davant hi ha una sèrie d’illots rocallosos al·lucinants com la Roca de Ses Gavines i els Esculls de les Cigales. Tot i que molts banyistes (nudistes o vestits) opten per estendre la tovallola damunt les roques, la cala també té un petit espai de sorra fina ideal per prendre el sol. Per rematar-ho, es tracta d’una platja ideal per fer snorkel. Sens dubte, una de les platges més al·lucinants i inoblidables de la Costa Brava. 

A un racó de la platja de la Mar Menuda, a Tossa de Mar, trobem un petit paradís: una petita cala on es banyaven les dones. Explica la llegenda (que podreu contrastar parlant amb els més grans de la vila) que els homes es banyaven a la Platja Gran i les dones a la Mar Menuda. Aquesta cala petita, íntima i d’aigües tranquil·les, s’ha convertit, amb el temps, en la preferida de moltes famílies. A més, esclar, de lloc de peregrinatge de molts addictes a l’snorkel, ja que entre les seves roques hi ha una pila de peixos. Un d’aquells racons de la Costa Brava que s’ha de visitar. I, de pas, fototografiar! 

Després de l’infern en què pot convertir-se la platja gran de Platja d’Aro a ple estiu –d’acord, exagerem una mica: en dos quilòmetres de platja de més de 50 metres d’amplada, algun racó habitable hi trobareu fins i tot al pic de l’agost- la troballa de Cala Rovira, tot continuant pel Camí de Ronda un cop passada la roca del Cavall Bernat, se sent físicament com una bufetada de bellesa. Rarament la trobareu buida, però és tan bonica, tan inversemblantment blanca, verda i blava, que ni tan sols uns inoportuns apartaments que treuen el cap entre els pins i les nombroses famílies que s’hi acosten ens podran espatllar la primera impressió. Si, malgrat l’aspecte idíl·lic del paisatge, no podeu sofrir els jugadors de pales, la Rovira és també la porta d’entrada d’un seguit de caletes –Sa Cova, El Pi, Els Canyers, Belladona– rocalloses i de vocació llibertina on es pot gaudir, amb tranquil·litat reptiliana, d’una lectura assegut a pèl sobre una roca calenta.

La Cala Sant Francesc, també coneguda com Cala Bona, està situada als afores del centre de Blanes i any rere any ha estat guardonada amb la bandera blava per la qualitat de les seves aigües i serveis (dutxes, lloguer de patins i hamaques i un ‘xiringuito’). Es tracta d’una cala semi-urbana de mida mitjana, envoltada de bosc de pins i vivendes. La sorra és fina, però, sol entusiasmar als nens perquè està plena de grups rocosos de diferents mides i les possibilitats de joc són infinites. Per tant, tranquils, amb sort no arribaran a casa carregats de sorra fina. També és ideal per practicar-hi snorkel amb poca profunditat. 

Des del camí de Ronda de Fornells,-l’antic nucli de pescadors de Begur-, trobem una petita cala (de 15 metres de llarg per 10 d’ample) envoltada de parets de roca. No és, cal dir-ho, el lloc ideal per anar-hi amb la família sencera ja que té poc espai de sorra i, al bell mig, una rampa asfaltada que utilitzaven els pescadors. Malgrat tot, és una de les cales més espectaculars de Begur. El lloc ideal pels que volen molta tranquil·litat i prefereixen anar a la platja a llegir i banyar-se una mica.

Hi ha platges que s’han de veure. Platges on amb prou feines podem prendre el sol però que cal trepitjar. Una d’elles és la cala dels Frares. Un conjunt de roques de formes al·lucinants que, any rere any, atrau una pila d’amants de la fotografia. No té cap servei i és completament natural però és totalment addictiva: un cop et banyes en aquest idíl·lic entorn és difícil acceptar remullar-se en altres platges. D’acord, potser exagerem però la cala dels Frares s’ha de viure.  Com accedir-hi? S’hi pot arribar des del camí de Ronda que comença a la platja de Lloret i travessa Sa Caleta. 

Aquesta cala, miraculosament preservada, ha tingut moltes vides. Ha estat port segur a redós de la tramuntana i el llevant, i també el somni –o el malson, pels qui hi estaven en contra- d’especuladors que volien convertir-la en port esportiu. En pocs indrets de la costa és tan visible la petja de la història com en aquesta petita platja de còdols d’uns 80 metres de llargada, encaixada als peus d’una de les torres de guaita del recinte medieval de la Vila Vella de Tossa de Mar, a la falda d’un penya-segat que es desploma uns 50 metres. A l’estiu val la pena anar-hi d’hora i marxar-ne al migdia, quan el sol enfilat al punt més alt del sud hi pega de valent. Com que per arribar-hi cal travessar el recinte emmurallat i davallar un bon reguitzell d’escales, les famílies sovint ni s’hi plantegen anar-hi i els matins d’agost esdevé un dels llocs favorits de la cadellada adolescent local i visitant. Les barquetes de pescadors, que hi acaben de donar el toc ideal, no són atrezzo encara que ho semblin, sinó propietat d’alguns vells llops de mar que encara surten de matinada a tirar l’art.

Platja d’Aro també amaga petits grans racons. Un d’aquests és la Cala del Pi, a poc més de deu minuts de la Platja Gran però a un món de diferència: Oblideu-vos de la massificació extrema, de la música alta i dels tan característics edificis. La Cala del Pi està protegida per pins i roques, les aigües són cristal·lines i, tot i estar tan a prop del nucli urbà, el grau d’ocupació a ple estiu no és exageradament alt. La mala notícia és que gairebé darrere hi ha unes quantes cases, però gràcies a la vegetació, no espatllen gaire el paisatge. Ras i curt: sembla treta d’una postal. 

Hi ha platges ideals per banyar-se, anar-hi amb la família o prendre el sol. Altres, són un espectacle per a la vista. Un bon exemple és Cala s’Aguia, a Blanes. Una petita cala, força protegida, a prop del Jardí Botànic Pinya de Rosa (que també paga la pena visitar) que fa les delícies dels fotògrafs i fans de l’snorkel. Es tracta, això sí, d’una platja de còdols i petites formacions rocoses que pesen més d’una tonelada. El nom, per cert, prové de la punta rocosa que la protegeix al nord i els illots del costat. No podreu estendre la tovallola, però ho petareu a Instagram. 

Era, fins al 2004 que va tancar el Club Med, una platja prohibida, ja que només s'hi podia accedir amb un 'passi de visitant' que expedia el club. Situada a pocs quilòmetres del Cap de Creus, és una de les poques cales on és possible fer immersió i, per això, és, també, un conegut fons de restes d'embarcacions de l'antiga Grècia i Roma. Disposa d'una petita platja, de sorra gruixuda, per prendre-hi el sol, però és pràcticament impossible estar-se més de trenta minuts amb els ulls tancats a Cala Culip. Les raons: El paisatge geològic és al·lucinant, sublim i l'aigua blava, gairebé transparent. Porteu el mòbil ben carregat, perquè el necessitareu. Per fer fotos, és clar. Oblideu-vos de la cobertura.

D'es Cranc, el Peix i la dels Mussols són tres cales molt estretes, llargues i encaixonades a es quals només s'’hi pot accedir des del Camí de Ronda. La petita zona de bany és, de fet, el tram de costa rocosa i plana que s’estén entre la Cala Ametller i la mateixa Cala d’es Cranc. Això sí: són ideals per fer snorkel i, de pas, triomfar a Instagram. El paisatge és al·lucinant! Una curiositat: El nom de la cala del Peix prové del fet que l’any 1912 hi va quedar embarrancada una balena rorqual.

Aigües transparents, tranquilitat aclaparadora i un paisatge (interior i exterior) per caure d’esquena. Cala Tamariua,-s’anomena així perquè està envoltada de tamarius-, és una de les platges més interessants del Cap de Creus i una de les poques de sorra. Gruixuda, això sí. Està flanquejada per dues grans parets rocalloses i té una longitud d’uns vuitanta metres aproximadament. Tot i que no disposa de cap servei,- és completament salvatge-, a l’estiu sovint s’hi sol instal·lar un petit ‘xiringuito’. També és habitual la pràctica de nudisme. I, gràcies al seu fons rocallós i aigües cristal·lines, punt de trobada d’amants de l’snorkel. Cala Tamariua està situada a gairebé un quilòmetre del nucli urbà del Port de la Selva i s’hi pot arribar des de dues rutes diferents: Pel camí de Ronda asfaltat que comença al darrere del port i la més interior, que comença aproximadament al carrer Mirador,- al centre del poble-. Aquesta última és força interessant perquè ens permet veure la punta de Cala Cativa i el Cap Mitjà.        

Cala Culleró és especial. No és una cala qualsevol, és gairebé un escenari d’una bellesa corprenedora i una geologia brutal. Roques de formes zoomòrfiques esculpides per  l’aigua salada i la tramuntana. La més coneguda, de fet, va donar lloc a un dels quadres més coneguts de Salvador Dalí: El Gran Masturbador. Si us canseu d’admirar les roques i jugar a buscar formes animals amb la mainada, podeu prendre el sol a la petita zona de sorra,-en la qual es practica el nudisme-. Però insistim: la gràcia de Cala Culleró és banyar-se a les aigües cristal·lines, al·lucinar amb l’entorn i deixar-se endur. I, de pas, fer algunes fotos per penjar (i triomfar) a Instagram. 

Ja per acabar aquesta llista de racons apartats de la Costa Brava, us explicarem una altra història de pirates, però que en aquest cas data del segle XX. La cala Morisca, que és un indret bellíssim i solitari, al qual, com sabem, s’accedeix des de la urbanització lloretenca de Cala Canyelles caminant pel GR-92 i davallant un bon tram d’escales, conté l’entrada a uns túnels que connecten aquesta petita badia i port natural amb una finca propera. Als túnels, actualment segellats, hi romanen encara vies i vagonetes i les restes d’un sofisticat sistema de ventilació i alimentació elèctrica. La infraestructura, perquè es tractava d’una obra de força envergadura, servia al traficant i contrabandista cors Jean Antoine Canavaggio per traslladar amb tota tranquil·litat la mercaderia que arribava per mar fins als magatzems situats a prop de la casa. No és ciència ficció: el 1998, en aquell tranquil llogarret hi van fer el comís d’haixix més important de la història criminal catalana, 17 tones. Avui dia no en queda res de tot això. Però mentre gaudiu de la soledat i d’una aigua plana i poc fonda de qualitats cristal·lines, i de la petita badia que ens aïlla de la resta del món, us hi podeu imaginar una pel·li d’aventures.

Es tracta d’una platja simplement intocada i des d’on no s’hi albira cap construcció humana. Tan senzill i extraordinari com això. Per arribar-hi, cal conduir per la carretera endimoniada que enllaça Sant Feliu de Guíxols amb Tossa de Mar després de 360 revolts, i estar pendents d’un rètol que indica el trencant de baixada. No hi podrem accedir en cotxe, però es pot deixar fàcilment aparcat a la vora de la carretera. A partir d’aquí, haurem de baixar una bona estona a través del bosc: oblideu-vos de l’estil 'bohemian beach' i calceu-vos unes bones sabates per caminar per la muntanya. L’esforç, però, val molt la pena. A ple agost, hi podeu trobar dos o tres persones en una platja de còdols d’uns 200 metres. És nudista i tremendament estranya pel seu silenci, la manca total de referents humans i perquè, malgrat l’absència total de serveis, es manté prou neta, segurament perquè només gent amb força consciència mediambiental es pega la matada d’arribar-hi. Si tanta soledat us sembla excessiva, continueu un tros més en cotxe i hi trobareu la Cala del Senyor Ramon, que també està apartada però és de millor accés si dueu criatures o gent gran.

Se la coneix popularment com 'la cala dels 300 escalons' i, tot i ser un autèntic paradís, sovint roman amagada entre altres cales més populars, com Vallpresona i la del Senyor Ramon. De fet, és una petita joia que conté l'essència de la Costa Brava: està envoltada de roques i pins i l'aigua és absolutament cristal·lina. Tot i que l'accés no és excessivament difícil -però complicat si tens vertigen-, és més fàcil trobar-hi embarcacions que gent prenent el sol o fent immersió. Feu-nos cas i aneu-hi. No us en penedireu!

Cala Guillola, situada a la badia del mateix nom i ben a prop del Parc Natural del Cap de Creus, és espectacular. Sense més. Petita, envoltada de pins i amb un fons marí que fa les delícies dels amants de l’snorkel. A més, està aixoplugada de la tramuntana i, per tant, és el refugi ideal de les embarcacions a l’hivern. Es tracta, però, d’una platja de còdols. O sigui que si sou dels que arribeu, us empastifeu de protector solar i us estireu a prendre el sol durant hores, millor que us feu a la idea que haureu de passar més hores a l’aigua. Que, per altra banda, és un autèntic plaer ja que les aigües són totalment cristal·lines. La mala notícia és que tot i estar força allunyada del nucli urbà, a l’estiu està força concorreguda ja que si no voleu fer el camí des de Cadaqués fins a S’Alqueria hi ha l’opció de fer aquest trajecte en cotxe i aparcar a uns 300 metres de la platja. Tot i així, paga la pena anar-hi com a mínim un cop a la vida. Encara que sigui a la primavera. 

No hi ha imatge més romàntica que la de la platja del Port Bo a Calella de Palafrugell. Clàssica inspiració d’escriptors, pintors i músics, aquest raconet mediterrani s’ha convertit en una meca pels qui visiten Palafrugell i els seus nuclis. Les barques de pescadors a sobre de la sorra, les mítiques voltes escenari de milers de fotografies i l’ambient íntim que s’hi respira fan d’aquest indret visita obligada per qualsevol visitant amb ganes de respirar el mar. A l’estiu, imprescindible banyar-se a la platja si teniu la sort de trobar un forat on deixar la tovallola. A l’hivern, gaudiu del privilegi que suposa estar sol en aquest lloc que no es paga amb diners. Remateu la vostra visita amb un plat de peix o un bon arròs a qualsevol dels restaurants que hi ha sota de les voltes. I si hi aneu a la nit, no us esteu de visitar les tavernes i prendre un bon cremat mariner. Penseu que la platja del Port Bo ho porta a la sang ja que pot presumir d’acollir cada estiu la cantada d’havaneres més important del país. 

Carregueu bé el mòbil perquè el necessitareu. A l’inici del camí de Ronda entre la cala d’Aiguafreda i la de Sa Tuna, a Begur, topareu amb tres taules de pedra. La zona de pícnic, per tant, està un pèl elevada de la platja, però tranquils perquè només baixant les escales sereu a la cala. De fet, més que una cala es tracta d’un moll per a embarcacions. No hi ha dutxes ni pràcticament espai per posar les tovalloles però gaudireu d’una tranquil·litat envejable. Les taules de la zona de pícnic estan, això sí, un pél juntes però us assegurem que nou de cada deu cops que hi hem anat, estavem completament sols. Ah, i que no podreu deixar de fer fotos! 

Salvador Dalí i Josep Pla ja ens en parlaven, però poca gent l’ha vista amb els seus propis ulls. Cal arribar fins al far del Cap de Creus des de Cadaqués per una carretereta que crida a la prudència i, des d’allà, davallar a peu pel llit sec d’una riera uns 30 minuts per arribar a un paratge amabilíssim, de suaus contorns arrodonits per mates de ginesta, molt diferent de l’escairat aspecte d’altres entrants d’aquesta costa salvatge. Probablement el nom enjogassat d’aquesta cala prové de la dolçor del paisatge: ens hi trobarem un acollidor raconet de sorra que dóna a un braç de mar protegit de la tramuntana amb unes aigües totalment transparents i quietes que allotgen una extensa pradera de posidònia –recordeu que està protegidíssima. És molt, molt, molt bonica i, si us hi quedeu a dormir una nit de principis d’estiu, el sol sobre els vostres caps a l’alba us farà viure un d’aquells moments intensos de la vida.

Paisatge salvatge, rocós i amb penya-segats. Cala Jóncols és el racó perfecte pels amants de les cales verges i tranquil·les i, sobretot, pels addictes al submarinisme i l’snorkel. De fet, hi trobareu un centre de submarinisme. No és, per tant, la platja ideal per prendre el sol i banyar-se ja que la superfície és rocosa però creieu-nos: paga la pena. No és fàcil accedir-hi i, per tant, fins i tot a ple estiu l’ocupació és relativament baixa. Tot i així, trobareu lavabos, dutxes i lloguer d’hamaques. Com s’hi accedeix? Pel camí de Ronda des de Cala Montjoi o, des de Roses mateix, agafant el bus turístic Roses Express.  

Cala Giverola és una petita cala envoltada de penya-segats i pins situada a uns 5 km del centre urbà de Tossa de Mar. Per arribar-hi, per tant, és necessari agafar el cotxe i aparcar a prop del complex turístic Pola-Giverola. Un complex vacacional impulsat el 1987 per la cooperativa professional de carters suïssos. Tot i estar un xic allunyada, es tracta d’una de les platges més freqüentades de la Costa Brava ja que gràcies al complex gaudeix d’una pila de serveix. Això sí: només durant els mesos de juliol i agost. Al setembre la cosa canvia, les famílies tornen a la rutina i aquesta magnífica cala de sorra torna al seu oblit habitual. Si Vallpresona està massa allunyada i el Senyor Ramon massa massificada, Giverola és la vostra platja!