Entrevista a Bernat Armangué

Des de fa cinc anys Bernat Armangué cobreix el conflicte araboisraelià per a Associated Press. Era a la franja de Gaza per documentar l'escalada de violència del novembre del 2012, i allà va captar la instantània que li ha valgut el primer premi de la categoria de notícies d'actualitat a la darrera edició del World Press Photo.

Com vas arribar a Jerusalem?
Va sorgir l'oportunitat de venir cap aquí a cobrir una plaça de l'agència. A més, el conflicte israelopalestí és una història que personalment sempre m'havia cridat molt l'atenció; era l'oportunitat d'entendre aquesta realitat tan complicada.
Diuen que a l'Orient Mitjà "l'únic que pots preveure és que no pots preveure res".
És una frase d'un company que porta molts anys aquí, i és que per més que facis les teves càbales és important recordar que sempre hi ha algun element que et sorprendrà.
Parla'ns de la fotografia premiada, del petó.  
Era al dipòsit de cadàvers de l'hospital de Gaza fotografiant una altra escena i de cop i volta un grup d'amics i familiars van entrar a veure si el que havien sentit era cert, que un familiar havia mort. És el moment de la constatació, del comiat inicial, és la imatge d'una persona besant la mà del cadàver i dient-li adéu.
Eres conscient del que havies fotografiat?
No m'havia adonat de les sensacions que podia transmetre la imatge. Portava un dia llarg, havia viscut moltes coses, i no va ser fins que vaig posar la foto al servei que David Airob de La Vanguardia em va fer adonar de la potència de la imatge.
Té alguna cosa d'icònica, d'universal.
Gent de diferents cultures, religions i societats l'han lligat amb la Segona Guerra Mundial, la Guerra Civil o amb funerals de familiars. Suposo que una de les peculiaritats de la fotografia, i en concret d'aquesta fotografia, és l'atemporalitat i la capacitat de despertar emocions.
¿Es pot retratar tot?
Si et comportes amb la delicadesa que exigeix el moment sorprèn la capacitat de les persones d'acceptar que algú documenti una escena íntima. És important documentar al màxim i ser testimoni de realitats incòmodes i impopulars, i després cada lector decidirà si les vol llegir o les vol ometre, però s'ha de crear una empremta visual que deixi constància de fets, i més al llarg de la història.
Has cobert conflictes bèŀlics i Jocs Olímpics. On et sents més còmode?  
Quan estàs al carrer, amb objectius curts, i tens una interacció amb les persones que t'envolten, tens un enriquiment que no t'ofereix una cobertura esportiva, per exemple. Prefereixo la proximitat i les temàtiques socials.
Els fotoperiodistes espanyols s'han fet un lloc al World Press Photo. Com ho valores?
Hi ha talent i cada vegada som més madurs pel que fa a la imatge i la narració visual, però això no vol dir que tots siguem bons creadors de continguts. L'important és tenir clar que darrere les imatges hi ha professionals, i que cada cop hi hagi més eines no vol dir que tothom pugui fer aquesta feina amb rigor. No només es tracta de prémer un botó...