Tot va començar amb el Suicide Club, una societat subterrània i paranoica que devia el seu nom a un relat de R. L. Stevenson i que es dedicava a donar sostre a tots els joves descastats, orfes d'autoritat moral que els fes de guia en aquell dur tràngol de convertir-se en homes. Havia estat invenció d'un tal Gary Warne. John Law era un bala perduda quan s'hi va iniciar en el ja llunyà 1977. Tenia 18 anys i en portava un parell aficionant-se a les festes de pijames que s'organitzaven cada nit als calabossos de Califòrnia. "Tot apuntava que em convertiria en un delinqüent -diu-. I al club em van ensenyar a no fer res que no fos ètic". Il·legal potser sí, però sempre dins d'una disciplina de ferro. Això és el que en aquells temps daurats desconcertava el cos de policia de San Francisco.
Calculo que amb prou feines ha sortit el sol a la Costa Oest quan el tal Law despenja el telèfon. Ara té 65 anys, porta pel cap baix dues cafeteres carregades, i xerra pels colzes. M'explica que en el lustre que el Suicide Club va estar en actiu va escalar els mastelers del Golden Gate Bridge, que va fer d'actor a l'Òpera i que va interceptar la comparsa del nou any xinès, drac inclòs. "Una vegada vam fer una festa en un dipòsit de cadàvers abandonada -recorda-. Anàvem disfressats de vampirs i portàvem un taüt i tot. En acabat, encara que aquell lloc estava ple de merda, vam netejar tot el que havíem embrutat. Quan va arribar la poli estàvem traient les bosses d'escombraries". Segons en John, es van quedar a quadres.
El Suicide Club no era de ningú. Qualsevol en podia ser membre, qualsevol podia inventar-se una missió i, fos el que fos, es comunicava a la resta de socis via una 'newsletter'. "Era fantàstic, anàrquic -diu en John, amb la melangia dels assistents a un d'aquells docudrames hagiogràfics en què tots els testimonis porten barret de 'cowboy'-. Per això sabíem que no podia durar per sempre". L'organització es va desarticular a principis dels 80, mesos abans que Gary Warne patís un infart i s'emportés a la tomba els ecos d'aquell cant de respectuosa llibertat. "Era una norma bàsica no malmetre res -segueix-. Mai no vam rebentar una sola porta".
John Law està entusiasmat. Aquesta setmana serà a Barcelona, com a convidat d'honor de
la tercera edició de l'Influencers, el festival d'art guerriller del
CCCB, per parlar-nos del Suicide Club, i de tot el que va venir després. "L'any 88 ens vam tornar a reunir -reprèn-. És curiós, perquè ens vam adonar que molts havien trobat el seu camí gràcies al club". En John recorda el cas d'un xaval sense ofici ni benefici que es guanyava el sou rentant plats en un bar de carretera, i que amb tant colar-se a edificis desastrats es va fer arquitecte. Els que no havien oblidat els dies de glòria van fundar la Cacophony Society. Més punk, més expansiva.
Després de veure l''Stalker' de Tarkovski, s'havien convertit en exploradors a la recerca de zones susceptibles de servir de pistes d'aterratge per a alienígenes, i havien inventat el concepte de 'flash mob'. Es vestien de pallassos de McDonald's, de Pares Noels i de zombis, depenent del cas. I amb aquestes van arribar al Black Rock Desert de Nevada, i hi van instaŀlar un home gegant de neó, allà on van començar a celebrar el Burning Man Festival. En aquesta època d'esplendor, Chuck Palahniuk era un dels seus millors ideòlegs. "Jo vaig ser dels primers a llegir el manuscrit d''El club de la lluita', molt abans que es publiqués", diu. Esclar que, com el Suicide, la Cacophony també es va acabar dissolent. Tot i així, en John sap que la seva història ha estat inspiració per als gamberros més enginyosos del món sencer. Ningú no li treu aquest mèrit.
INFLUENCERS
CCCB
Del 7 al 9 de novembre
