Cap home no es banya dues vegades al mateix riu. Ja ho va dir Heràclit el fosc. I Francesc Serés ha confirmat el proverbi. "Quan jo era petit al meu poble hi havia búlgars, molts búlgars, potser 500 -diu-. Ara en queden poquets". Es va criar a Saidí, a la zona erma del Baix Cinca. És per això que encara ara, que passa els 40 anys, sap deixar-se caure pels marges del continent amb l'habilitat d'aquelles cabres peludes que s'enfilen a les branques de les argànies, al sud del Marroc. Igual que quan en tenia 13. "Aquest paisatge és tan meu que ja em sento part de la seva transformació", rebla, assegut en una taula de la cafeteria de la Laie, jaciment de restes fòssils d'una Barcelona burgesa ara gairebé extinta.
Acaba de publicar 'La pell de la frontera', l'últim dels seus llibres misceŀlanis. Completa la trilogia que va començar amb 'La força de la gravetat' i 'La matèria primera', i és una cartografia de les zones detrítiques de les terres del Segre. En general, regions de trànsit per a l'immigrant nòmada de la perifèria. "En certa manera, hi ha la voluntat d'aixecar acta, no notarial, però sí etnogràfica", aclareix. Com Émile Zola quan va baixar a les mines del nord de França per escriure el seu 'Germinal', en Serés ha fet de 'flâneur' dels abocadors. Ha caminat entre les restes de la porcellana esberlada del que algun dia van ser uns sanitaris, roba estesa i cartrons dels indigents, i olor de fems i orina. I els ha convertit en una col·lecció de cròniques exquisides, valgui la paradoxa.
Són, diguem-ne, instantànies d'un ambient que ho és tot menys estàtic. "Aquest paisatge només és meu en la mesura en què puc reconstruir-lo mitjançant l'escriptura -segueix-. Puc reclamar el dret a la memòria, però mai no podré reclamar el dret a la immobilitat". A mesura que avançava, el llibre se li desfeia entre els dits. Aquells que abans eren búlgars, ara són africans. "Els que hi trobaràs avui no són els mateixos que hi haurà demà". I tampoc l'horitzó es manté incorruptible. La pluja fa que l'argila s'esmicoli, que el terreny s'aplani, que les cases d'abans s'ensorrin, i que allà on ara hi ha runes creixi una herba demolidora que esborra qualsevol rastre del seu record. Mai no ens tornarem a mullar els peus en aquelles aigües. És llei de vida.
Serés diu que 'La pell de la frontera' és un llibre estrany. A mig camí entre una resurrecció de la literatura 'darwinista' del XIX i un 'The wire' episòdic ambientat al Segrià, que desafia qualsevol tipus de motlle literari. "Siguis a la ciutat que siguis, si vas al súper, sempre hi ha les mateixes classes de poma", engalta. Es resisteix a creure que el món editorial hagi de seguir el mateix esquema agrícola. "N'estem farts de llibres que passen a un gulag, o a Auschwitz -segueix-. D'autors que recorren a escenaris comuns que tots tenim al cap perquè això els permet estalviar-se la palla descriptiva, la recreació de l'espai". Ganduls de solemnitat.
A ell, li ha costat suor i esforços. Jaume Vallcorba va rebre el primer manuscrit el 2007. "Me'l va guixar de dalt a baix -explica-. Deia que no era prou bo, i tenia raó. Aquest llibre necessitava una acumulació de temps". Els capítols més antics daten del 2003. Els més recents, del 13. En Vallcorba va morir ara fa tres mesos, abans de veure'l publicat. Diuen que va ser la seva última feina com a editor, que hi va treballar amb paciència i dedicació: era un projecte antropològic, per no dir humanista, molt ambiciós. "Hi ha onades i més onades de gent que ha passat per aquest paisatge -acaba Serés-. És un ritus de pas perllongat, que ha deixat un panorama desolat al seu darrere". Se'n parlarà molt, de 'La pell de la frontera'.
La pell de la frontera
Quaderns Crema
315 pàg. 22 €
