En gastronomia independentista, la paella pel mànec la tenen al veterà Terra d’Escudella. Aquest establiment, que primer va obrir com a centre de documentació l’any 2001 a Sants, sota el nom d’Arran, com a associació cultural i llibreria, es va independitzar com a restaurant a seques l’any 2005. Sota el nom de Terra d’Escudella, el cuiner i activista políticogastronòmic –així es defineix Roger Sànchez– explica que va voler “projectar-se professionalment en la gastronomia” i alhora “cobrir un buit que a Barcelona faltava: el de la gastronomia catalana popular”. És a dir, la que contempla bona cuina tradicional catalana en menús a menys de deu euros i coberts de nit a vint. Inspirats en “el receptari de les fondes del segle XIX, tota una mina de cuina deliciosa i barata, la feina de l’historiador gastronòmic Jaume Fàbrega i receptes de família i amics”, han aixecat una extensa i apetitosa carta. Que també té l’ambició d’agafar receptari de tot els Països Catalans. Pollastre farcit de prunes i pinyons –que també s’estila a Occitània– o un bon bacallà amb romesco. També apliquen la creativitat en el tel·lúric i melós plat de galta de vedella.
En aquest aspecte, la paella pel mànec la tenen al veterà Terra d'Escudella. Aquest establiment, que primer va obrir com a centre de documentació l'any 2001 a Sants, sota el nom d'Arran, com a associació cultural i llibreria, es va independitzar com a restaurant a seques l'any 2005. Sota el nom de Terra d'Escudella, el cuiner i activista políticogastronòmic -així es defineix Roger Sànchez- explica que va voler "projectar-se professionalment en la gastronomia" i alhora "cobrir un buit que a Barcelona faltava: el de la gastronomia catalana popular". És a dir, la que contempla bona cuina tradicional catalana en menús a menys de deu euros i coberts de nit a vint.
Inspirats en "el receptari de les fondes del segle XIX, tota una mina de cuina deliciosa i barata, la feina de l'historiador gastronòmic Jaume Fàbrega i receptes de família i amics", han aixecat una extensa i apetitosa carta. Que també té l'ambició d'agafar receptari de tot els Països Catalans. Pollastre farcit de prunes i pinyons -que també s'estila a Occitània- o un bon bacallà amb romesco. També apliquen la creativitat en el tel·lúric i melós plat de galta de vedella. I sorprèn que disposin un plat com tan cotitzat com la cedella Bruna del Pirineu a 12,90 euros. El menú de migdia té sempre plats fixos que s'estilen poc en aquesta franja -escudella i carn d'olla divendres, fideus a la cassola dimarts- i plats de festa major per als dies de cada dia; com ànec amb peres, o conill amb cargols. Per a la joventut que lluita però té poc pressupost, tenen una carta d'entrepans contundents de noms inflamats, com remença o maqui (fet amb un bull tradicional del Pirineu anomenat Donja).
Per cert, des que es va encendre la metxa sobiranista l'11 de setembre passat, la gent menja més? "Home, el negoci segueix igual, però la gent està més contenta". El Terra és un local, esclar, independentista i d'esquerres. Creuen que amb Mas a la cuina no baixarà el suflé? "Qui posi la mà al foc per qui fins fa un any pactava amb el PP, que assumeixi les conseqüències". I se m'acudeix, ehem, que qui vulgui sopar en un local freqüentat per independentistes de dretes podria fer-ho a Ca L'Isidre, favorit de Duran Lleida. Esclar que potser també s'hi trobarà el Joan Carles. La Terreta, a Gràcia, es defineix com a taverna valenciana. I el seu propietari, Miguel Gómez, amb antecedents directes a la comarca de la Safor -capital Gandia- no s'amaga del seu caràcter catalanista: "No reivindiquem res però no ens n'amaguem. En un país normal tots els bars serien així". Són d'esquerres, esclar; l'espai català de dretes més enllà de la Sènia no existeix. "Atraiem una clientela d'esquerres, majoritàriament professors". Que quan arriben les vacances marxen tres mesos a València. Però d'ençà l'11-S, ha notat un increment de clientela i en les seves consumicions. "L'eufòria independentista es nota", reposa. L'especialitat més singular de La Terreta són les coques de dacsa, blat de moro en valencià. "Són coques, però coques diferents de les catalanes" -aclareix Gómez- "més aviat són com una mena de tortillas mexicanas amb un farcit". Poden ser d'ou, tonyina, ceba, tomàquet i anxova (l'Ovidi, la més tradicional), o més innovadores com la de formatge emmental i guaiaba, la Camilo Sesto. I explica que "és difícil muntar una carta d'especialitats d'arreu del País Valencià, molt més que fer-ho amb cuina del Principat". Això és perquè "al País Valencià tot està molt més aïllat. Aquí tothom coneix tohtom. Allà, com que tot és ple de peperos, la gent normal queda un xic aïllada". Bé, ho ha dit ell, no pas nosaltres. En la resta de l'univers gastro-indepe les coses segueixen igual: La Masia, bar essencial per al catalanisme, segueix al peu del canó, amb tapes dignes. I el darrer Via Fora que queda d'una xarxa de quatre locals segueix essent un restaurant amb un menú de migdia molt recomanable. L'Oriol Segura ens explica que al migdia es fa el mateix calaix: "Perquè la clientela són oficinistes de la zona". Ara bé, quan es lloga per a festes privades "l'eufòria i les consumicions es disparen". I sisplau, que ningú recuperi la casposa etiqueta 'bars del rotllo'.
Informació pràctica
La Terreta, a Gràcia, es defineix com a taverna valenciana. I el seu propietari, Miguel Gómez, amb antecedents directes a la comarca de la Safor –capital Gandia– no s’amaga del seu caràcter catalanista: “No reivindiquem res però no ens n’amaguem. En un país normal tots els bars serien així”. Són d’esquerres, esclar; l’espai català de dretes més enllà de la Sènia no existeix. “Atraiem una clientela d’esquerres, majoritàriament professors”. Que quan arriben les vacances marxen tres mesos a València. Però d’ençà l’11-S, ha notat un increment de clientela i en les seves consumicions. “L’eufòria independentista es nota”, reposa. L’especialitat més singular de La Terreta són les coques de dacsa, blat de moro en valencià. “Són coques, però coques diferents de les catalanes” –aclareix Gómez– “més aviat són com una mena de tortillas mexicanas amb un farcit”. Poden ser d’ou, tonyina, ceba, tomàquet i anxova (l’Ovidi, la més tradicional), o més innovadores com la de formatge emmental i guaiaba, la Camilo Sesto. I explica que “és difícil muntar una carta d’especialitats d’arreu del País Valencià, molt més que fer-ho amb cuina del Principat”. Això és perquè “al País Valencià tot està molt més aïllat. Aquí tothom coneix tohtom. Allà, com que tot és ple de peperos, la gent normal queda un xic aïllada”. Bé, ho ha dit ell, no pas nosaltres.
Discover Time Out original video