Xarxa casolana
Guzzo té l’única bústia morta de Barcelona: una instal·lació d’un disc dur amb USB clavat a la paret, on la gent pot agafar i deixar fitxers sense el control de la xarxa. Els missatges també poden ser de paper i llapis.
D’ençà del trist tancament del Bel·Luna Jazz Club, Barcelona no ha tingut una plaça que combini amb solvència el binomi de restaurant i música negra. Ara bé, el veterà promotor i DJ Fred Guzzo fa un pas endavant seriós amb el nou, novíssim, Guzzo. “Em tallava que es digués com jo. Havia pensant de dir-ne Congo Square”, explica. Però ho va desestimar: apropiarse del nom de la zona zero del jazz, la plaça on els esclaus de Nova Orleans es reunien a tocar, li va semblar exagerat.
És just davant el mercat del Born: com si fos una venjança simbòlica, Guzzo ha erigit un club musical-galeria d’art-restaurant on hi havia una oficina bancària especialment lletja, un Barclay’s. “Hem desnonat un banc per fer un local d’oci, cultura i música”, em diu, eufòric. Guzzo, un dels més fins selectors a Barcelona de jazz, funk i tot el ritme que vingui de l’Àfrica en general, pot estar orgullós del local homònim: és un prodigi d’interiorisme i disseny que cal conèixer, a mig camí entre l’estètica industrial i l’esperit casolà, fenomenal. Volia música, art i comunicació i no s’ha quedat en la superfície: figures internacionals de l’art urbà decoren les parets, i hi ha un mur on cada client hi pot dibuixar la seva. Ells mateixos segellen i envien els fullets-postals que la clientela pot dipositar en una bústia. Obren al migdia per dinar: una carta recomanable, casolana i sense pretensions, amb tocs asiàtics i francesos, on el filet es diu filet i el 'nem' es diu 'nem'.
I la música? “Tenim una insonorització de 85 decibels, podrem fer el que vulguem”, presumeix Guzzo. La intenció és recuperar l’esperit del primer Café Royale, “on la gent no venia perquè hi punxes en tal o hi toqués en tal altre, sinó perquè sabien que sempre s’hi coïa alguna cosa”. No tindrà programació estàndard: optaran per anunciar sorpreses amb poca antelació (dimarts passat al vespre van tenir Raynald Colom & The Re-Fugees i Sara Pi amb un quartet de corda!), i en qualsevol moment hi pot entrar un artista de renom a pintar. El millor de tot: els preus no volen tirar cap a la classe alta ni apunten al guiri: copa de cervesa, dos euros; gintònic del bo, sis; còctel, set; menjar amb cara i ulls, quinze. Llarga vida al Guzzo, el Born el necessita.
