Estàvem a punt de sortir al carrer per manifestar-nos. Ja teníem les pancartes, les samarretes, els xiulets. Muntaríem un sidral antològic. La gent en parlaria. Als bars escoltaríem converses com aquesta: has sentit, Manolo, que la Diagonal està tallada per uns paios que demanen que els locals aprenguin a tirar bé les canyes? Què em dius, noi?, li respondria el client amb fingida sorpresa. No ha calgut tot aquest dispendi d'energia.
De moment, desem el nostre esperit revolucionari perquè hem descobert el Bar Mingus. En la cantonada assolellada de dia i de nit, quan es creuen Comtessa de Sobradiel i Ataülf, a pocs metres del Harlem Jazz Club, hi tiren la canya com a Madrid. Sí, sí, ja sé què fa mal, però és cert. Un estudi científic ho confirma. Les canyes contenen la mesura justa de gas, la cervesa reposa i el cambrer serveix la copa sense que sembli que el persegueix un ramat de búfals. El Mingus és un estranyesa entre els bars per a turistes del Gòtic igual que Charles Mingus també era el músic de jazz negre que, en aquella època, es va atrevir a tocar un instrument de blancs. Entre tanta melodia desafinada de pintxos de plàstic, el Mingus entona amb unes mandonguilles saboroses i una ensalada russa de concurs. Per anar contracorrent, els del Mingus no tenen aire condicionat. Penja del sostre una colla de taulons que juga a ser un ventilador estàtic i desendreçat. Aquí, l'única cosa que gira és el maniquí de la botiga del davant content de veure com encara hi ha bars on es
