Pregunta: aquells que reneguen del vegetarià quan es claven una bona truita de patates o una calçotada se'ls encén el pilot vermell carnívor que diu, ep, falta proteïna animal? Anem cap a la normalització del vegetarià. N'hi ha per afartar-se com un lladre, per exercir de sibarita, també per menjar ràpid.
Carxofa 'power'
Inesperadament, com una carxofa del Prat a la T-2, fa quinze dies Raso Terra va aparèixer al bell mig del Gòtic. I després de dos migdies consecutius visitant-lo, l'estómac es reconcilia amb el vegetal i l'enyora si és servit com aquí, amb sabor i propietats amb el potenciòmetre a l'onze.
Saben el que es fan: dos dels quatre socis rasoterrícoles (Danielle Rossi i Chiara Lombardi) van ser propietaris del Sésamo, "el primer vegetarià de Barcelona que tenia una aspiració més enllà de l'amanida d'arròs integral", recorda Rossi. És rellevant assenyalar també que Rossi i Bombardi són, respectivament, president i secretària de Slow Food Barcelona. I encara més informar que tenen un considerable hort a Sant Feliu de Llobregat, que a curt termini acabarà sent proveïdor del 80 % dels seus plats. Rossi es defineix com a bistrot, "amb tres línies: Km 0, vegetarianisme i restaurant gastronòmic, sobretot a la nit".
I certa militància social: "Tenim deutes per pagar la instal·lació de l'aparell de l'osmosi de l'aigua, perquè creiem que l'aigua gratis no és qüestió de vegetarianisme, és un assumpte de drets". Les begudes es paguen a part, però això permet esprémer fins al límit un magnífic menú de tres plats a 9,50 €, on seguint la filosofia slow es recuperen plats oblidats. Com la ribollita, "un plat de pagès de la Toscana fet a base de mongetes blanques, pa i verdures, tot el que sobra".
I un menú de migdia en què unes carxofes a la brasa amb patates al forn esdevenen un plaer sobtat i superlatiu, per retrobar-nos amb la idea platònica d'un sabor i no pas amb la seva ombra. Perquè aquí, si no han produït ells mateixos la matèria, la certifiquen amb la coneixença de "les mans i la cara del productor, un segell molt més important que qualsevol certificació ecològica".
A la nit, hi trobarem una carta farcida de receptes internacionals i creatives sense radicalisme i per a tots els gustos (Rossi es defineix com a pernilovegetarià), com pasta casolana al pesto de carxofes o uns banh xeo –truita a l'estil vietnamita– amb pastanaga agredolça i alvocat. Futur vegetarià de referència. I una reflexió valuosa de Rossi: "Ser vegetarià no vol dir menjar bé. Tenia una companya de pis que estava com una foca i era vegetariana a base de crispetes, amanida de bossa i xips".
Vegà punk i cerveser
Bon senyal quan entres en un restaurant vegetarià i el primer que fan és convidar-te a una ronda de xarrups de cerveses. El Cat Bar, arrecerat al carrer Bòria, és un secretet vegà que sembla que només coneixen els turistes conscienciats i certs guiris residents i conoisseurs. Als antípodes de l'impol·lut Raso Terra i la seva traçabilitat Km 0, Cat Bar sembla més aviat un petit bar de San Francisco d'aires punks i alternatius.
Entre murals que semblen portades de Black Flag protagonitzades per gats i un deliciós atrezzo de tot s'hi val, Roy Silcocks -anglès del nord- m'explica que "quan va obrir la intenció era fer una cerveseria amb menjar vegà".
Com si fos un dels Freak Brothers filosofant sobre l'herba, Silcocks explica que "a èpoques som més bar que restaurant i viceversa". Disposa de nou tiradors de boníssimes cerveses artesanes catalanes i la també excel·lent escocesa Brew Dog (que no pot ser més punk: el seu màrqueting incita a la lluita armada i proclama el declivi "de les prostitutes de la cervesa corporativa, boges de poder per la dominació mundial"!).
El menjar és estrictament vegà, i sempre consta d'un menú de migdia amb primers com una deliciosa sopa de tomàquet amb sàlvia o hummus casolà amb crudités, per exemple.
Indefectiblement ens porten els segons a l'estil piadines o a una completíssima hamburguesa vegana -Silcocks explica que la mescla d'ingredients s'exporta de Newcastle- que pot anar acompanyada d'unes pantagruèliques i delicioses patates fregides o xampinyons. I es fornegen ells mateixos el pa, quan no se'ls espatlla el forn: "Vam obrir fa tres anys sense ni un ral i seguim igual. I quan guanyem algun calé l'invertim en més tiradors de cervesa", riu l'escardalenc punk vegà. Vostè també és Km 0? "Comprem als locals", torna a riure. La seva imbatible hamburguesa vegana s'allarga tota la jornada amb varietats d'espinacs, de mongetes, de polenta i picant (la mexicana), i amb totes les combinacions vegetals que se us acudeixi demanar, fins que s'acaben.
A les nits -obren al migdia però tanquen anàrquicament- no és gens estrany veure amics músics de Silcocks que ocupen l'altell tocant "qualsevol gènere no gaire sorollós". Qui deia que els vegetarians són llocs tristos?
