Apolo 75 anys: entrevista a Alberto Guijarro, Marc Crehuet i Eva Espinet

Té 75 anys però els porta molt bé. Des del gener que la Sala Apolo celebra les noces de diamant amb el Paral·lel i amb Barcelona, i com en una de les bodes gitanes que la sala de ball va acollir als 80 i als 90, la festa s’està allargant. És ara que es presenten les dues obres que ens ajudaran a recordar aquest aniversari, sabent com sabem que el que passa al temple de Nou de la Rambla de vegades, com a Las Vegas, es queda allà. D’una banda 'Apolo. 75 anys sense parar de ballar', el llibre de la historiadora Eva Espinet que publica l’editorial Comanegra. De l’altra, 'Apolo. La juventud baila', pel·lícula de Marc Crehuet ('El rei borni', 'Pop ràpid'), híbrid de ficció i no ficció, que s’estrena al festival de documental musical In-Edit. Ens asseiem amb ells acompanyats per Alberto Guijarro, director de l’Apolo des de fa més de 25 anys, testimoni del que hi ha passat des d’aleshores des del balcó de l’amfiteatre, i el bigoti més imponent del Poble-sec.

I ho fem a La (3), sala estrenada en la recent ampliació d’un espai que al llarg de gairebé un segle d’història no ha deixat de transformar-se: un parc d’atraccions, una pista d’hoquei reglamentària, un teatre de varietats tronades, un ring de boxa... Però sobretot una sala de ball que, a més de nosaltres, han trepitjat els nostres avis, mariners de la Sisena Flota dels Estats Units i taxi-girls que ballaven per diners i que no podien “servir más de dos números a una misma persona”, com encara recorda el mirall que ens dona la benvinguda des de l’escala de fusta pintada de color rojo carruaje i il·luminada per canelobres daurats.

L'Apolo de tots
Una sèrie de diferents encarnacions que recull 'Apolo. 75 anys sense parar de ballar', però que, malgrat això, no han alterat l’essència de l’Apolo com un espai on trobar-se i passar-s’ho bé. "Entra en el círculo de los que más se divierten" era l’eslògan amb què es va estrenar el logo amb la icònica A tancada en un cercle, del dissenyador Alfonso Sostres. "Tot canvia, res canvia" és el lema dels fasts dels 75 anys. “Al llarg de la història sempre ha estat un lloc de reunió, per ballar, per patinar... És el lloc per trobar-se amb els amics des de fa 75 anys”, diu Eva Espinet. “Hi ha molta gent que se sent l’Apolo com casa seva”, afegeix Alberto Guijarro, però la peculiaritat és que es tracta de “persones d’estils molt diferents que es pensen que, com que aquí és on es fan els concerts del seu rotllo, l’Apolo és seu”.

Dels del Caníbal dels dimecres, que celebren 15 anys ballant música mestissa, urbana i festiva. Dels ballarins de lindy hop, que han desgastat més que ningú la pista de parquet d’espina de peix els diumenges amb el swing de la Barcelona Jazz Orquestra. Dels flamencs que converteixen la sala en un enorme 'tablao'. Dels universitaris que surten els dilluns i van als Nasty Mondays. “Jo sempre he viscut enganyat perquè pensava que només era un lloc d’indie i electrònica”, admet Marc Crehuet, en relació amb les sessions del Nitsa –llavor del festival Primavera Sound–, i com ell la majoria, que ens resistim a creure que, per molt que creguem que és nostre, l’Apolo és de tots.

Dimensions històrica, sentimental i geogràfica
A propòsit del vincle dels habituals amb la sala, tant el llibre com la pel·lícula coincideixen a fer confluir la dimensió històrica amb la sentimental. “Per al documental hem citat gent de diferents generacions perquè ens expliquessin anècdotes –detalla Crehuet–. Tothom s’hi prestava de seguida i tenia coses personals per explicar, associava l’Apolo amb una dimensió emocional”. Guijarro sap de molta gent que ha conegut la parella a l’Apolo, com el protagonista d’'Apolo. La juventud baila', el director d’un documental sobre els 75 anys de la sala (“Té un punt autobiogràfic”, confessa, com si no fos evident, Crehuet), que en la recerca d’un punt de vista original emprèn un descens als inferns amb les vagonetes de l’Autogruta –el tren de la bruixa subterrani de les atraccions Apolo– que li faran repensar la seva vida. Com Crehuet, és dels que va començar a freqüentar l’Apolo amb les sessions d’electrònica del Nitsa a mitjans dels 90, quan es ballava 'Born slippy' sota llums estroboscòpics i les 'techno kids' alleugerien la tensió mandibular per l’èxtasi amb un xumet.

A aquesta dimensió emocional cal afegir-hi una “dimensió geogràfica”, apunta Espinet. “L’Apolo ha estat capaç d’atraure gent de tot Barcelona, ha estat una cruïlla de fronteres tan marcades com la Diagonal. L’Apolo elimina aquestes fronteres: hi baixa la gent de la part alta per transgredir les normes”. “Es va notar molt quan va arribar el Nitsa –coincideix Guijarro, recordant que el primer emplaçament del club havia estat el desaparegut Don Chufo, després la també desapareguda sala BeCool–. En aquella època el Paral·lel era molt decadent, i molts dels que anaven al Nitsa eren de la part alta. Als pares no els feia gràcia”.

Tot canvia, res canvia
Estar de moda, entrar en decadència, reinventar-se: l’Apolo ha experimentat aquest cicle un fotimer de vegades. “Té una gran capacitat de sobreviure –afirma Espinet–: sobreviu a una Guerra Civil, una dictadura, un procés democràtic...”. “I a la depressió”, afegeix Guijarro, sabent de què parla. La sala de ball va resistir la rentada de cara preolímpica, i fins i tot ha sobreviscut al frankfurt del costat, immortalitzat per sempre a la pel·li de Crehuet (“El van tancar quan vam acabar de rodar”), homenatge pòstum a un dels clàssics per fer la copa entrant o sortint de la sala.

En quin moment del cicle és l’Apolo ara? Per Guijarro, “més viu que mai”. “Quan vaig començar a programar, amb la música electrònica, primer no ens feia cas ningú, deien que fèiem 'makineo', però omplíem –recorda–. Tenia molt clar que quan deixés d’entendre les coses havia de buscar algú que em donés una altra visió. A mi em van dir que el que feia era una merda, i jo no faré el mateix. Passa amb el trap, amb el reggaeton... a la gent de la meva generació ens costa”. Però tot canvia, res canvia: a principis dels 90 a l’Apolo es feien festes dominicanes “on es ballava d’una manera que el perreo d’ara els faria riure: sexe pur, molt heavy”, diu Guijarro. “Jo ho veia des del balcó de dalt, i pensava en si ho veiessin els nanos, allà, amb els xumets...”.