"No ens esperàvem que quedés tan guai", diu la Jazz del debut homònim de Mourn, el quartet que lidera amb la Carla; es van fer amigues gràcies a la música. "Amb els diners que teníem ens donava per dos dies d'estudi, així que ens vam fotre a tocar tots alhora i apa".
La Jazz i la Carla -i els seus companys de grup, la Leia, germana de la Jazz, i l'Antonio- a penes havien nascut quan els grups dels quals el so de Mourn és deutor establien les bases del rock alternatiu dels 90. Però la Jazz i la Leia han mamat aquesta escena a casa: són les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon, Madee), amb qui van debutar a Germana. Parlem amb la Jazz de tot plegat.
Quins músics et van inspirar per voler formar un grup?
Quan vam començar jo estava en una època en què escoltava molt PJ Harvey, molta gent m'ha dit que es nota. Pensava que m'agradaria ser com ella, fer coses així de guais. I també veient el meu pare. Des de petita que l'he vist tocant, sortint de gira, gravant discos...
Què li sembla a ell el disc?
És súper fan, i diu que si tingués la nostra edat, estaria flipant.
Hi queda alguna cosa de Germana, a Mourn?
Hi som la Leia i jo tocant els mateixos instruments, i la connexió que tenim tocant és la mateixa, ens compenetrem molt bé. Les guitarres i les bases de baix són semblants. Però Germana ho vam gravar per a Minimúsica, i les lletres són per a nens. Les de Mourn no sé si són gaire madures, però ho són una mica més, almenys. Quan componem ho fem cabrejades.
Com és el vostre directe?
Sortim, toquem com ens surt, i mola perquè a la gent li agrada. No ens posem nerviosos. I si ho estem una mica, quan surts i agafes la guitarra et passa tot, és terapèutic: treus el que tens a dins i t'ho passes molt bé. Hem fet pocs bolos, però, pel que m'ha dit la gent, generem bones sensacions.
Per què us dieu Mourn?
El vam triar a l'atzar. Vam agafar un diccionari anglès, vam tancar els ulls, vam assenyalar una paraula i ens va sortir aquesta, que vol dir lamentar-se, estar de dol. I ens va semblar súper fosc i súper guai.