Un altre s'hauria ofès, però José González celebra que l'expressió 'filosofia barata' es coli a la nostra conversa -ep, tot i que no referida a les seves cançons-. "La música, la poesia i les pel·lícules són llocs òptims per a aquests tipus de frases que tenen alguna cosa de veritat però que són clixés -diu el cantautor suec d'origen argentí, en un castellà decent però amb calcs de l'anglès-. Moltes de les meves lletres, quan me les miro en la forma de text, tenen alguna cosa d'això", etziba. Segur que el publicista de 'Vestiges & claws', el seu tercer àlbum, no ho celebra tant.
González no publicava un disc amb el seu nom i cognom des d''In our nature' (2007), però tampoc no s'ha estat amb els braços plegats: ha editat els dos discos de Junip, el trio (ara duo) rock que lidera, 'Fields' (2010) i 'Junip' (2013). "Vaig pensar que seria maco mesclar la meva vida musical, i després de Fields estàvem tan ficats en la música que semblava més maco continuar amb Junip. Va ser després que vaig tenir ganes de tornar al meu projecte en solitari", i que va començar a muntar cançons com trencaclosques amb les idees que havia anat recollint en tot aquest temps, "riffs de guitarra, melodies, harmonies...". D'això, en fa menys d'un any.
Una fórmula que ara li anava petita
Amb Junip, González es va acostumar a pintar amb més colors, i l'estricta fórmula de veu i guitarra que havia practicat en els seus dos primers àlbums ara li anava petita. "Em vaig adonar que algunes de les cançons era massa difícil fer-les sonar bé amb només una guitarra", i va començar a harmonitzar amb ell mateix, gravant un parell de guitarres i un parell de veus, i a afegir-hi percussió, res massa barroc. "Continua sent un disc bastant simple, però és menys pur que els primers". Per defensar-lo, i fidel a la seva màxima de voler reproduir amb fidelitat el so dels àlbums sobre l'escenari, ha muntat un quintet.
La impuresa de l'àlbum se li contamina amb la sorra del vent de Mali. El blues del desert ja es deixava sentir a In our nature -fa temps que admira Tinariwen, per als quals va obrir en un concert a Londres en què els va poder "veure de prop"-, però a Vestiges & claws la seva influència "se sent una mica més, amb cançons directament inspirades" pel grup tuareg. "Jo toco de manera diferent, però m'he passat moltes hores imitant-los amb la guitarra". De la música que fan diu que li interessen sobretot l'element repetitiu i l'ús de l'escala pentatònica: "Hi donen un aspecte de simplicitat que em col·loca en estat de meditació".
Filantropia musical
Però tornem a la filosofia, barata o no. Perquè amb 'Vestiges & claws' González ha volgut exercir de filantrop de la millor manera que sap: amb cançons, conscient de l'efecte benefactor que té la seva música. "A les lletres hi ha menys frustració. He volgut que les cançons tinguessin un efecte calmant i que fossin més madures. Menys centrades en mi i més pensades per a la humanitat o per a aquests temps. Tinc 36 anys i aquest és el meu cinquè disc", i ho diu d'una manera com si això fos suficient per explicar-ho tot.
El títol de l'àlbum, extret de 'What will', una de les cançons, s'ha d'entendre en aquest sentit: vestigis, "culturals o biològics, traces de coses que han tingut una funció però que ja no la tenen i que continuen allà", i urpes, "metàfora de les noves tecnologies". Dos conceptes amb què González es pregunta què serà de la humanitat. "Per mi seria obvi lluitar junts cap a una meta comuna, per aconseguir una cosa millor. Aquesta és la meva ambició. Passar-ho bé sense causar-nos problemes els uns als altres".
