[title]
És dilluns 1 de juny i a les 10 h reobre CaixaForum, el primer museu de Barcelona que torna a l'activitat després de la crisi sanitària. Una desena de persones esperen a la porta del centre cultural i seran els primers a trepitjar-lo de nou.
A l'entrada, sota el llum 'Ambient espacial' de Lucio Fontana s'ha instal·lat el dispensador d'hidrogel, i personal del centre indica com fer-ne ús (trobarem més dispensadors a les sales); també faciliten mascaretes, que són d'ús obligatori, a les persones que no en porten.
Segons la mesura que regula l'aforament, unes 130 persones poden visitar alhora 'Objectes de desig. Surrealisme i disseny', però a primera hora només arribem a la vintena. A l'exposició 'On som. On podríem ser', s'hi poden aplegar 46 persones, i únicament coincideixo amb dues parelles. En sortir del centre arriben els primers grups d'adults amb canalla i s'espera que al llarg del dia puguin arribar a passar els 300 visitants que han sol·licitat l'entrada a través de la web.
A les sales la postal és aparentment tranquil·la i familiar, de 'normalitat', com si el centre no hagués estat tancat, com si res no hagués passat, de no ser per les màquines d'hidrogel, les mascaretes i les distàncies prudents entre persones, i l'absència de fulls de sala.
L'única peça que pateix alteracions per les mesures sanitàries és la instal·lació de Mike Kelley ('La trajectòria de la llum a la caverna de Plató...', 1985-1996), a la mostra 'On som. On podríem ser', comissariada per Diana Guijarro a partir d'obres de la Col·lecció "La Caixa". S'ha de contemplar des de fora, però resulta un mal menor. Ens remou més l'obra 'Llar mòbil', la reflexió de Mona Hatoum sobre l'exili, els límits i la identitat; potser ho fa que venim de dies d'estar a casa, d'un temps de resiliència, perquè sentim les crisis socials i polítiques a tocar. Els museus no estan exempts de la remor: la crisi sanitària els ha obligat a repensar-se, ha encetat reflexions i plantejat dubtes; volem creure que seguiran sent espais de refugi i inspiració.