15 esglésies amb encant de Barcelona

Un xiprer alt com el campanar flanqueja l’entrada de l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina, un santuari neoclàssic bonic, senzill i assolellat, construït al segle XVIII i aparellat al Centre Cívic de Can Basté. Com tantes esglésies de la ciutat, va patir saqueigs i morts durant la Guerra Civil i el culte no es va restablir fins a finals dels 60. A principis dels 2000, els veïns van tornar a recaptar fons per rehabilitar-la.

Aquesta petita església romànica té més de mil anys d'antiguitat! Es va construir en una època en la qual el Raval encara quedava fora de les muralles de la ciutat, al camp, i d'aquí ve el seu nom. L'exterior de l'edifici està decorat amb llombardes decorades amb cares humanes, animals fantàstics i vegetals i, a l'interior, l'arquitectura romànica encara es fa més evident. A més, com que l'església formava part d'un monestir de monjos benedictins, a l'interior hi ha un dels claustres més bonics de la ciutat. Ah, i un últim detall per acabar de confirmar que és una església de visita obligada: s'hi conserva la llosa sepulcral del comte Guifré II, mort el 911, a qui s’atribueix la fundació del monestir. Art, història i bellesa al nucli dur del Raval. 

Aquesta petita capella de pedra aixecada el 1754 i situada al costat del Palauet Albéniz, dins del recinte del parc de Joan Maragall, a Montjuïc, ret tribut a santa Madrona, que va ser copatrona de la ciutat –juntament amb la Mare de Déu de la Mercè i santa Eulàlia– i que protegia navegants i propiciava pluges. És una capella molt desconeguda i misteriosa: de fet, només obre al públic un cop l'any, el quart diumenge després de Pasqua, per amb motiu de l'aplec de Santa Madrona, en què una cercavila a càrrec de la imatgeria festiva del barri surt de la plaça de Santa Madrona i porta els assistents fins a l'ermita de Montjuïc dedicada a la santa, on es fa una missa, un dinar popular i una tómbola. 

El 1326, la reina Elisenda de Montcada va utilitzar la seva herència per comprar un terreny i construir un convent de l'ordre de les monges Clarisses a Pedralbes. El resultat és una joia de l'arquitectura gòtica, una església de nau única de tres pisos, amb vitralls i un monestir del segle XIV amb un dels claustres gòtics més grans del món. I una curiositat meravellosa: a la paret que separa el claustre i l'església hi ha la tomba de la reina Elisenda que permet veure dues escultures de la reina en una. Pel cantó del claustre, el sepulcre presenta la reina-monja, una Elisenda vestida amb l'hàbit franciscà auster i envoltada d'escultures de terracota. Però si entreu dins l'església, a l'altre cantó de la paret la reina coronada vesteix les seves millors gales i va decorada amb policromia i escultures de marbre.  

Tot indica que és l’església més antiga de Barcelona, construïda el 1342, i és un dels màxims exponents del gòtic català, més aviat auster. Està documentat que al mateix lloc s’havia erigit una església romànica als mateixos sants, l’any 801, de la qual no queda res. A l'interior s'hi venera la Mare de Déu de Montserrat. Hi ha veus que expliquen que la imatge de la Verge de Montserrat es venerava només en aquesta església i que la van dur a la muntanya per salvar-la de la a invasió musulmana. Ara bé, històricament el seu culte només hi està testimoniat des de principi del segle XIX. 

Aquesta capella romànica es va construir al segle XII i va formar part de l’Hospital dels Malalts, dedicat als leprosos. A principis del segle XX la van dessacralitzar i va arribar a fer-se servir com a estanc, fins que va recuperar la seva condició de temple. Des de 1997 amb la presència de la Comunitat de Sant’Egidio, s’ha obert a la realitat del barri i continua sent un lloc d’acollida i de protecció pels pobres. Des del carrer de Sant Llàtzer en podreu contemplar l’absis romànic entaforat entre dos murs, que ens recorda que a Barcelona sempre hi ha petites joies amb molta història: només cal fixar-s'hi bé. 

La plaça Concòrdia de les Corts és un d'aquells llocs que són perfectes. La canalla hi juga amb la pilota, l'edifici modernista del Centre Cívic can Déu brilla amb tota la seva esplendor i la gent gaudeix de les terrasses, com la del Fragments Cafè. Ara bé, res no fa ombra al campanar de l'església de Santa Maria del Remei. Els seus 40 metres d'alçària no tenen competència a la plaça delimitada per bonics edificis vuitcentistes i noucentistes. S'hi accedeix a través d'una escalinata central i la façana combina elements diferents períodes estilístics, ja que és una de les obres pioneres de l'època romàntica en què s'inicià l'historicisme i els llenguatges eclèctics. Per tant, a la mateixa façana de l'església parroquial hi trobareu trets de l'art romànic (arcs de mig punt i llombard), de l'art gòtic (la rosassa), i de l'art neoclàssic (el frontó de coronament), alhora que el timpà de la porta d'accés té una decoració en mosaic pròpia de l'art romà d'Orient. Una delícia. 

D'entre els carrers laberíntics del Born n'emergeix aquesta petita església, coneguda com la capella d'en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia. És una de les expressions més curioses del romànic que hi ha a Barcelona, i en el seu moment formava part d'un alberg per a viatgers i hospital per a pobres, perquè quedava al mig d'un camí que conduïa al Vallès. Està coberta amb volta de canó i, a diferència d'altres construccions del mateix estil, no té absis, ja que ha quedat suprimit pels edificis que l'envolten. Es troba a la cantonada del carrer dels Carders i la placeta d'en Marcús de Barcelona. 

L’arquebisbat va encarregar la construcció d’un temple que donés cabuda a tots els credos coincidint amb els Jocs Olímpics del 92:  budistes, catòlics, jueus, protestants i musulmans. Els arquitectes Josep Benedito i Agustí Mateos són els responsables d’aquest temple contemporani de formes sinuoses que vist des del cel sembla una sardineta!

Església de creu grega que conserva l'estructura romànica, però que és plenament gòtica en la coberta, el cimbori, el claustre i la sala capitular, construïts durant el segle XV. Forma part del conjunt del Monestir de Santa Anna, vinculat a l'ordre del Sant Sepulcre des del segle XII, i acull concerts de guitarra clàssica, música de cambra i cant coral. Se’l coneix sobretot pel seu claustre frondós i mut (idíl·lic per llegir-hi) però val la pena dedicar també un temps a l’interior, a les escultures de fusta policromades i a un quadre de Joan Llimona. A vegades exigeixen 2 euros per visitar l’església i el claustre. Si us passa això, digueu que sou de Barcelona i que ja pagueu prou!

Tot i que està dins del parc de la Ciutadella, aquesta església neoclàssica d’inspiració francesa construïda entre el 1717 i el 1728 no és gaire coneguda. Ret culte militar a la Immaculada Concepció, patrona de la Infanteria, i a dins hi ha la tomba de Claudio Traggia, capità de les Reials Guàrdies d’Infanteria Espanyola.

El barri Gòtic de Barcelona està replet de petites joies i sorpreses. Sense cap mena de dubte, la plaça de Sant Felip Neri i la seva església són una d'elles. Aquest oratori és un dels pocs exemples d'arquitectura barroca a la ciutat, i és el protagonista de l'acollidora placeta en la qual porta des del segle XVIII. A més de la seva arquitectura i decoració interior, l'aspecte que més crida l'atenció de l'església són els forats de la seva façana, resultat de l'impacte de metralla d'un bombardeig durant la Guerra Civil. El 30 de gener de 1938, un bombardeig aeri per part de l'aviació feixista italiana va posar fi a la vida de 42 persones. Aquestes es refugiaven en el subterrani del convent, el sostre del qual es va esfondrar. De fet, només va quedar-ne la façana i una part de la seva estructura.

Com a arquitecte del bisbat de Barcelona, Enric Sagnier es va encarregar de dissenyar temples de nova creació i en va reconstruir d’altres malparats després de la Setmana Tràgica. Una de les seves obres és l’església neogòtica del Sagrat Cor, al carrer de Pere IV. Reconeixereu de lluny aquell campanar punxegut que destaca entre solars deserts i naus industrials.

Aquí on la veieu, plantada en ple Eixample, al segle XIII aquesta església era un convent de monges situat entre la Via Laietana, la plaça d'Urquinaona i el carrer de Jonqueres. Va ser traslladada al lloc on és ara el 1869. El campanar, el van portar d’una altra església que hi havia a la plaça de Sant Miquel i que era de les més antigues de la ciutat. La Basílica de la Concepció és, doncs, un amalgama d'història de Barcelona i un oasi de tranquil·litat entre el bullici de l'Eixample. La seva façana, que dona al carrer d'Aragó, té un portal amb arquivoltes apuntades i una rosassa amb cercles concèntrics.  Com que va ser un convent, no podeu oblidar-vos de visitar el claustre: és d'estil gòtic i té dos nivells. 

Diu la llegenda que els corbs van protegir el cos mort de sant Vicenç d’Osca, a qui ret culte una església neoclàssica i mastodòntica que s’imposa a les petites cases i els edificis del voltant de la Plaça Major de Sarrià. Josep Mas va construir aquest temple l'any 1781, al mateix lloc on abans s'havien aixecat altres esglésies. L'any 1972, quan l'Ajuntament va excavar per construir l'estació de ferrocarril de Sarrià, van trobar restes medievals dels anteriors temples i una pila d'ossos humans que segurament pertanyia al cementiri parroquial de l'església.