10 espais secrets del subsòl de Barcelona amb una història sorprenent

Un extens i espectacular espai de voltes connectades y recobertes de rajoles de color verdós s’obre als ulls dels visitants del soterrani de la fàbrica Can Waldes al Poblenou. L’actual cooperativa es dedica a fabricar elements metàl·lics per roba, com botons o remets. El soterrani és una mena de catedral, amb desenes d’habitacles que originàriament no estaven connectats, ja que van ser construïts com a dipòsits per una indústria d’oli que finalment no va tirar endavant. Va ser lalvors quan el 1924 va obrir Can Waldes de la mà de l’empresari txec Jindrich Waldes en plena expansió per Europa del negoci de peces metàl·liques. Waldes, jueu, va ser detingut el 1940 i internat a un camp de concentració. La família el va poder alliberar i traslladar-lo als Estats Units, però va morir durant el viatge.

Una immensa cisterna s’obre sota la sala hipòstila del Park Güell. Antoni Gaudí la va pensar perquè subministrés aigua a la fallida urbanització inicial promoguda per la família Güell. Per accedir-hi, s’ha de fer per una estreta trampa que passa desapercebuda. Un cop a dins, et pots adonar de les grans dimensions de l’espai, que s’omplia d’aigua a través d’unes canalitzacions pel centre de les columnes de la sala hipòstila. Gaudí va deixar-hi alguns símbols que alimenten llegendes sobre l’arquitecte. Por exemple, a dos racons de la cisterna hi ha estranyes pedres, una tallada en angles, i una altra amb les cantonades corbades, que alguns associen a una vinculació amb la maçoneria. Unes enigmàtiques creus vermelles pintades en algunes columnes afegeixen misteri.

L’hotel Oriente, a la Rambla, està construït sobre el que va ser el convent i escola religiosa de l’ordre dels Framenors, del que encara es conserven alguns vestigis, com la recepció, en la que es pot apreciar l’estructura de l’antic claustre. Però sens dubte, el més impressionant és sota terra, on en una zona destinada a magatzem de l’hotel, es pot apreciar el que semblen restes de la cripta del convent, amb una mitja dotzena de nínxols. L’ús religiós de l’edifici va finalitzar amb la desamortització de 1835. Durant un temps el va ocupar la policia i més tard dependències de la Maquinista Terrestre i Marítima. El 1841, va ser adquirit per l’empresari italià Franco Durio, que el va convertir en la Gran Fonda Oriente, que acabaria sent propietat de la família Gaspart i convertit en l’hotel actual.

Una antiga masia al barri de Sant Genís dels Agudells (Judea, 2) es la seu del Museu Palmero, on es recopila bona part de l’obra de tres generacions d’una família dedicada a la pintura. S’hi pot gaudir de bona part de la prolífica obra de l’avi Alfredo Palmero, un conjunt de quadres que segurament n'heu vista alguna còpia a algun menjador de cases particulars. També hi ha llenços del seu fill, Miguel Ángel, i del net, Alfredo. A més de centenars de quadres, hi ha també moltes antiguitats adquirides durant anys per la família. Però una de les atraccions és sota terra, l’entrada d’una cova que diu la llegenda que era l’inici d’un túnel que duia a algun lloc de Collserola. Fins i tot es parla que va ser un dels amagatalls del bandoler Joan de Serrallonga, tot i que és més que improbable.

Els antics pavellons del recinte de la Maternitat, al costat del Camp Nou, estaven units per un sistema de túnels que els connectaven amb la cuina i altres serveis, com la bugaderia. Alguns trams d’aquesta xarxa de galeries són accessibles i s’utilitzen avui pel pas de serveis d’electricitat i comunicacions. Encara són visibles les marques de les vies sobre les que es transportaven en vagonetes el menjar o la roba bruta. Actualment, de tots els pavellons, només en queda un amb ús hospitalari. És el conegut com a Pavelló Blau, junt al carrer Doctor Salvador Cardenal, on hi ha serveis de l’Hospital Clínic. La antiga cuina és un edifici modernista –com la resta– que té una situació central i que actualment té usos administratius. La bugaderia era on avui hi ha l’arxiu històric de la Diputació.

El metro de Barcelona té algunes estacions fantasmes, aquelles que amb els anys han restat sense ús. Una d’elles és al túnel de la línia 3 sota la Via Laietana i que en alguns planells de principis del segle XX està marcada com a Banc. Rebia aquest nom perquè coincidia sota l’edifici que havia estat seu del Banc d’Espanya i que avui ho és del BBVA, a la cruïlla amb l’avinguda de la Catedral. Sembla que era una mena de model d’estació fet quan es va construir el túnel. De fet, es tracta de dos abaixadors a banda i banda del túnel d’on surten unes escales que no porten enlloc, només a una mena de finestres sobre les vies. Banc mai va arribar a ser una estació, tot i que una llegenda sense fonament diu que allà paraven trens que transportaven diners des de Correus fins al Banc d’Espanya.

L’entitat cultural La Lira (Coroleu, 15), a Sant Andreu, conserva un refugi antiaeri de la guerra civil en perfecte estat. S’hi accedeix a través d’una galeria de 70 centímetres d’amplada, de maons i volta. Al final, hi un petit habitacle amb un banc circular utilitzat pels membres de l’associació durant els bombardejos. Fa uns dos metres de diàmetre i té una capacitat per unes 10 persones. En el centre de la sala, sorprèn una taula rodona d’obra que sembla que va ser construïda anys després de la guerra y que hauria servit per algunes timbes clandestines. El refugi no formava part del registre de l’ajuntament que recollia tots els refugis antiaeris que hi havia repartits per la ciutat. S'hi pot visitar si es concerta una cita amb l’entitat. 

El president Lluís Companys va establir la seva residència durant el final de la guerra al Palau de les Heures, que actualment forma part del campus universitari Mundet. Per aquest motiu, es van excavar unes galeries que havien de protegir Companys en cas que la zona fos bombardejada. Bona part d’aquest refugi encara es conserva. El palau era propietat de la família Gallart i va ser requisat per la Generalitat. Els Gallart eren uns industrials que havien fet fortuna a Puerto Rico amb el negoci del sucre. La família va optar pel bàndol franquista i va marxar primer a França i després a Itàlia. Els Gallart van facilitar la situació del palau a l’aviació feixista perquè fos bombardejat, però la seva ubicació, al peu del Tibidabo, feia impossible l’atac. El palau va ser adquirit per la Diputació el 1958.

Sota el carrer Pelai sobreviu un tram d’un túnel ferroviari construït durant la guerra que havia de comunicar la xarxa dels Ferrocarrils de la Generalitat amb el metro pel transport segur de municions. El túnel, que no es va arribar a acabar, es va començar a excavar després de la bomba que el 17 de març de 1938 va caure sobre un camió carregat d’explosius que circulava pel davant del teatre Coliseum, a la Gran Via, i que va causar la mort de 500 persones. L’accés a aquest túnel no és públic i s’ha de fer des del final de l’andana de l’estació de Ferrocarrils de la plaça Catalunya, travessant una subcentral i, finalment, saltant per una finestra. En aquest tram de galeria, d’un centenar de metres, són visibles encara restes de la construcció i, fins i tot, un petit mur de l’antiga muralla medieval de Barcelona.

Un búnquer soterrani gairebé intacte construït durant la guerra civil es conserva sota la seu de la Mútua Universal, a l’avinguda del Tibidabo. Es remunta a quan aquest edifici va ser la seu del consolat general de la URSS a Barcelona. El búnquer fa 50 metres quadrats i està construït amb formigó. La seu actual de l’asseguradora era la residència familiar de l’empresari farmacèutic Salvador Andreu, que va ser el principal promotor immobiliari de la zona. En esclatar la guerra, va ser requisat per ubicar el consolat. Al capdavant hi havia Vladimir Antonov, un pes pesat del règim estalinista que es va significar per haver dirigit l’assalt al Palau d’Hivern. El búnquer estava totalment equipat perquè el consolat pogués seguir la seva activitat durant els bombardejos. No és obert al públic.