Fundació Antoni Tàpies

Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges.  El museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar. Amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses, l’exposició ‘Antoni Tàpies. La imaginació del món’ vol aprofundir en l’entorn visual de l’artista entre mitjans de la dècada dels quaranta i mitjans de la dels cinquanta del segle xx, tot just abans que entrés en l’abstracció. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.   La mostra se centra, per exemple, en l’herència surrealista de Tàpies i en el seu interès per la mística o per Llull. A les obres més primerenques s’hi pot detectar una tensió entre l’academicisme i les avantguardes que l’artista va plasmar en retrats gairebé hiperrrealistes, el Retrat de Josep Lluís Samaranch (1951), el Retrat de Teresa (1953) i el Retrat de Joan Brossa (1950-1970). L’exposició també presenta obres de Tàpies que plantegen el cos com a paisatge i el paisatge com a cos, on les imatges mostren cossos no normatius en...