L’any 2001 un grup de persones van formar un col·lectiu musical regit per l’anarquia. La idea era que cadascú d’ells –aleshores eren nou– s’enfrontés als instruments amb llibertat total, sense conèixer-ne necessàriament la tècnica, sense exclusivitat. Que cadascú fes, en definitiva, el que li vingués de gust amb ells. Com que volien tocar molts més instruments dels que podien permetre’s comprar, van començar a construir-ne i, a partir d’aleshores, a explorar el món del so en la línia teòrica que havien seguit els germans Baschet, inventors, gairebé únics, d’instruments acústics des dels anys 50. Passats catorze anys, sis discos, sis espectacles i molt soroll, CaboSanRoque exposa a l’Arts Santa Mònica 'La Cobla Patafísica, 2015-2001', l’univers d’instruments i màquines amb què han redescobert i col·leccionat sons durant tot aquest temps.
El nucli del soroll El viatge comença amb un recorregut fotogràfic –a càrrec d’Inga Knölke– pels artefactes de CaboSanRoque, acompanyats de textos dels escriptors Víctor Nubla i Pablo Martín Sánchez que els vinculen amb la patafísica, la ciència inventada per l’escriptor francès Alfred Jarry que es defineix com a ciència de les excepcions i les solucions imaginàries, i que està intrínsecament lligada al seu treball. La segona part és un salt al centre d’una galàxia formada per 20 instruments i 30 collages mecànico-sonors a ple funcionament que envolten el visitant, il·luminada per Cube.bz, especialistes en intervencions espacials i sonores. L’exposició inclou un cicle d’actuacions amb alguns dels seus col·laboradors habituals com Pierre Bastien o Pascal Comelade i un gran concert final sense intèrprets humans.
Avui CaboSanRoque són la Laia Torrents, enginyera industrial, i en Roger Aixut, arquitecte. Tots dos van deixar les seves feines per dedicar-se de ple a un projecte sonor que al llarg d'anys i proves ha anat evolucionant, des que van començar a fer rèpliques d'instruments existents com el
Grapicordi, una versió de la viola de roda construïda amb el motoret d'un ventilador de mà i cinc grapadores per teclat, a crear artefactes sonors que han nascut dins dels seus caps. Com
Tres Tristos Trons, l'última creació del col·lectiu -la màquina amb què han gravat l'últim disc, '12 rounds', i amb la qual actuaran al Sónar- un engranatge autònom que incorpora una màquina d'escriure, el crani d'un gos mexicà, culleres, pintes de plàstic i multitud de detalls on perdre's.
Totes les creacions de CaboSanRoque tenen una força visual prou potent com per a admirar-les en la categoria d'objecte, però l'autèntica fascinació arriba en veure-les funcionar, i sobretot, en escoltar-les. El so, expliquen la Laia i en Roger, és la base de tot plegat: la física del so, la metafísica de l'objecte i per acabar la patafísica, el que ho lliga tot. Posant, per exemple, una llauna el procés aniria així: la física és el que explica el so que fa i el seu comportament. La metafísica, l'experiència vital d'aquesta llauna. Un cop, per exemple, condiciona la seva sonoritat i la fa diferent de la resta de llaunes. I la patafísica: l'aplicació de les lleis físiques a l'excepcionalitat d'aquesta llauna i al paper que se li vulgui assignar.
La patafísica (impensable sense una imaginació il·limitada) és, en última instància, el que permet que una rentadora, Rentadora Polifònica, pugui convertir-se en el motor d'un engranatge de corrons que els permet millorar la tècnica i ampliar la llargada dels loops, o que existeixin animalons mecànics com els Escarbats i les Caracoles de 'Bestiari', el xou amb què CaboSanRoque interpretava textos de bestiaris històrics de diverses èpoques i autors i suplia el somni de fer un concert amb una orquestra d'animals de veritat.
CaboSanRoque és un col·lectiu que canvia i es transforma. Si hi ha una cosa d'inamovible en el projecte des de l'origen, és que tot és possible. Des de capturar el so d'un país, Mèxic, -Arbre d'olles de peltre és part de la instal·lació sonora inèdita a Espanya, 'Los árboles aullaron'-, crear una orquestra completa, com l'al·lucinant Orquestra Mecànica de la França Xica o capficar-se en la creació mecànica de la veu humana, un dels reptes pendents.
